Algunes particularitats de la sintaxis valenciana

Per Josep Maria Guinot i Galan

La sintaxis valenciana moderna oferix moltes peculiaritats que la distinguixen de la sintaxis d’atres llengües, tant del castellà com del catala. Entre estes ultimes podem enumerar els fets llingüistics següents:

- Us restringit del pronom adverbial hi.
- Diferents adjectius demostratius i indefinits.
- Caiguda en desus del possessiu llur.
- Distinta funcio sintactica dels verps auxiliars ser i estar.
- Exclusio de l’imperfecte d’indicatiu en l’oracio condicional.
- Desenroll d’una serie de solucions analogiques dins del sistema verbal.
- Vigencia de l’articul neutre lo.
- Us de la preposicio ad.
- Us del terme baix com a preposicio.
- Us de l’adverbi ahi.
- Modos particulars d’usar el relatiu.
- Inexistencia de les negacions dobles i de la francesa no pas.
- Us de certs pronoms personals, demostratius i numerals propis.
- Us restringit de l’articul personal en i na.
- Nominacio propia dels dies i de les hores del dia.
- Preferencies en l’orde de colocacio de paraules en la frase, aixina com dels adverbis en –ment.
- Us de certs adverbis i locucions adverbials.
- Modalitats peculiars d’oracions compostes: finals, d’emocio, de necessitat, de temor, negatives, temporals i concessives.
- Construccions especials ab les preposicions a, de, en i per a.

A les particularitats sintactiques enumerades, es podrien afegir les peculiaritats morfologiques, ab implicacions sintactiques propies, o diferenciades d’atres llengües.

Pero solament tractarém aci dels usos sintactics de les preposicions a, de i en (1).

1. La preposicio a.

La preposicio a de les llengües neollatines es continuacio de la preposicio llatina ad, i te en principi, en les llengües romaniques, les mateixes funcions que tenia en llati la preposicio ad, per a introduir els complements datius, atres complements verbals i algunes determinacions circumstancials. Pero en valencià, com en castellà (i en catala popular), la preposicio a te una aplicacio mes, que consistís en l’introduccio del nomenat acusatiu personal. D’esta ultima funcio es de la que anem a tractar en primer lloc.

L’us de la preposicio a devant de l’acusatiu es una innovacio de les llengües iberiques: en llati el complement directe o d’acusatiu mai anava precedit per preposicions.

Ara be, mentres en catala s’està restringint, casi fins l’abolicio, l’us de l’acusatiu regit per la preposicio a (2), moda que aconsellen seguir alguns tractadistes valencians (3). En el Regne de Valencia esta construccio te una ampla i justificada difusio, que es la que anem a comentar (4).

1.1 L’acusatiu personal introduit per a.

En el sistema de preposicions que va substituir els casos de la declinacio llatina en les llengües romaniques, la preposicio a realisa un paper important (5), especialmente en el nomenat acusatiu personal. Entre les llengües iberiques en les quals se troba est acusatiu, en el valencià alcanza una evidente difusio. Se li dona el nom de acusatiu personal a la construccio en que el complement directe de l’oracio, si es nom de persona o cosa personificada, va introduit per la preposicio a: “salude a Pere”, esta preposicio no figura devant del complement directe si es tracta d’un objecte: “porte una cadira”.
Este diferent tracte entre els dos complements, en molts casos no se llimita a la simple oracio entre “persones” i “coses”: per una certa assimilacio son tambe personificats i construits ab la preposicio a els complements que signifiquen forces o sers mes o menys personalisats: “desafie a la tempestat”, “yo tem al foc”.
Esta personificacio te lloc tambe quan existís una relacio personal entre una persona i una cosa i animal. Diem: “compre una haca”, pero tambe, “aprecie a la meua haca”. En el primer eixemple nos referim a l’haca com un animal determinat ab el que estic relacionat d’una manera personal i afectiva.

El motiu per a la diferencia de tracte en els dos casos, es probablemente la tendencia valenciana a distinguir entre lo animat i lo inanimat, de la mateixa manera que la conservacio del genero neutre servis per a distinguir lo abstracte de lo concret. No deixen de ser fins estos matisos.

1.2 Ventages de l’acusatiu personal.

L’us en valencià de la preposicio a en l’acusatiu personal, te una gran utilitat, perque, ademes d’evitar moltes ambigüetats, dona molta mes llibertat en l’orde de colocacio de les paraules en la frase. El valencià pot dir: “el public aplaudix a l’orador”, i invertir l’orde de les paraules sense canviar el sentit: “a l’orador aplaudix el public”. Intente’s fer l’inversio en la frase catalana: “el public aplaudeix l’orador”, i es canviarà el sentit: “l’orador aplaudeix el public”. El perill de confusio es major encara quan concorren al mateix temps complements directes i indirectes, cas en que la solucio per a evitar l’ambigüetat es posar l’acusatiu davant del datiu: “recomane al meu fill al professor”, o suprimir la primera preposicio si seguix un complement indirecte o una atra determinacio precedida per a: “envia al chiquet a la compra”.


1.3 Omissions i abusos de la preposicio a.

No obstant la freqüencia en l’us en valencià de la preposicio a devant del complement directe, es precis confessar que en este punt hi ha moltes vacilacions, omissions i abusos; en “vinc a per mon pare”, la preposicio a està de sobra; “vinc de vore els netets” es un llenguage descuidat. Per aixo convindra consignar la regla que es seguix en el bon valencià i que deuen seguir les modernes gramatiques valencianes (6).
Alguns verps transitius porten tambe el complement d’acusatiu sense la preposicio a. Sol ocorrer aixo en verps de sentit poc actiu, com: tindre, deixar, o perdre: “tinc fill i filla”, “deixe dos criatures”, “he perdut pare i mare” (o “he perdut mos pares”). Pero es convenient fer us de la preposicio si se vol donar a la frase un sentit mes actiu: “he perdut a mon unic fill”, “he perdut a mos pares”. Igualment pot prescindir-se de la preposicio davant dels verps nomenar i elegir: “nomenar alcalde”, “elegir procurador”, i devant de noms propis que no son persones o animals: “he visitat Barcelona”, “ya he passat els Pirineus”.

1.4 Regles d’us.

L’inclusio de la preposicio a devant del complement directe, en valencià s’ajusta en general a les regles següents:

Ab noms propis de persones, o d’animals irracionals: “Cesar venç a Pompeu”, “dome al cavall”, “perseguixc a una rabosa”.

Ab noms apelatius de persones o animals que porten articul o un atre complement que els fa equivalents a noms propis: “busque al meu criat”, “vaig al millor mege”, “he vist al president de les Corts”.

Ab els colectius de persona, quan l’accio que denota el verp s’eixercix sobre els individus: “insultar a tota la poblacio”.

Ab el complement expressat per un pronom personal fort: “vos penarà mes a vosatres que ad ell".

Ab els pronoms algu, ningu, qui, un atre, tots, qualsevol ; quan es referixen a persones : “no veus a ningu”, “esperes a algu”, “no tinc a qui enviar”, “espere a un atre”, “intimides a tots”, “busca a qualsevol”.

2. La preposicio de.

La preposicio de, que en llati solament tenia aplicacio per al cas ablatiu, al perdre’s els casos en les llengües romaniques, va passar a ser el mig preferit per a introduir el desaparegut genitiu, en tots els idiomes romanics per a denotar procedencia i possessio, conservant no obstant aixo moltissimes atres funcions mes secundaries. No parlarém aci mes que de les funcions que pareixen peculiars, per presencia o omissio, en la llengua valenciana.

El genitiu partitiu no el considerem peculiar, perque encara que en castellà ha desaparegut casi del tot, el valencià el compartix en atres llengües romaniques. Sol construir-se, quan s’usa, anteposant-lo pleonasticament a un substantiu representat pel pronom en: “De cireres no en tinc”, “no en durem cap, d’albercoc”.

Les particularitats mes notables de la preposicio de, se referixen mes a diferencies entre el valencià i el catala normalisats, que no entre el valencià i el catala que es parlen correntment.
L’us de la preposicio de, tan recomanat en la normativa catalana i tan aconsellat pels gramatics valencians esclaus del catala, per eixemple, per Sanchis Guarner (7), es en molts casos contrari a l’us general dels valencians: la supressio de la preposicio de en els casos que referirém es una peculiaritat mes de la sintaxis valenciana.

En sentit opost, es una peculiaritat del valencià posar la preposicio de devant de la particula que quan esta introduix una oracio subordinada. Es tus està condenat en catala per les gramatiques d’aquella llengua (8) i per al valencià igualment per algun autor (9). No obstant aixo, l’us de la preposicio de devant de la conjuncio que en el cas expost es una peculiaritat mes de la llengua valenciana (10).

2.1 Omissio de la preposicio de.

En contra de lo que diu el professor Sanchis Guarner, una serie de verps transitius, en valencià es construixen generalment sense la preposicio de, no sols quan seguix un complement directe expressat per un substantiu, sino tambe en verps com: acordar, aconsellar, amenaçar, ensajar, concloure, decidir, demanar, delliberar, desdentar, desijar, dir (en sentit de propondre), esperar, jurar, oferir, ordenar, prometre, provar, recomanar, refusar, resoldre, sugerir, suplicar, temer, vore i mirar (estos ultims en el sentit de procurar). En estos casos lo normal es l’us de l’infinitiu sense cap preposicio. No es diu: “ya han resolt de no escriure”, sino “ya han resolt no escriure”. No es dira: “pense de fer un viage”, sino “pense fer un viage”.

En segon lloc, una serie de verps que rigen dos complements, l’un directe i l’atre indirecte, com: pregar, suplicar, aconsellar, demanar, propondre, dir (en sentit de propondre), i atres pareguts, en valencià actual preferixen introduir el seu complement directe, no per de i un infinitiu, sino per que: “vos demane que calleu”, i no “vos demana de callar”, “t’aconsella que ho faces”, i no “t’aconselle de fer-ho”.
Ademes, quan el subjecte de l’oracio està expressat per un verp en infinitiu i este està colocat Carrere del verp principal, es preferible yuxtaposar dit infinitiual verp conjugat sense cap preposicio. Esta construccio es la valenciana, en front de la catalana que introduix l’infinitiu precedint-lo de la preposicio de. Aixima en valencià: “dona goig mirar-la”, i no “dona goig de mirar-la”; i “no m’agrada fer-vos esperar” millor que “no m’agrada de fer-vos esperar”.

2.2 Presencia de la preposicio de.

Cas contrari als precedents es que en valencià es pot fer precedir la particula que per la preposicio de. Mentres eix us està prohibit en catala, es un gir optatiu en valencià (11).

El cas es el següent:

Es tracta d’una oracio subordinada complement directe del verp o complement d’un adjectiu o d’un substantiu, oracio, o complement, introduida per la particula que.

En este cas les gramatiques valencianes catalanisades prohibixen l’us de la preposicio de davant de que. Tenen dita construccio com incorrecta: l’unica correcta es segons elles l’us de la conjuncio que sense la preposicio de. No obstant aixo, en valencià no existix tal prohibicio: lo llogic es conservar el regim de la paraula regent, verp, substantiu o adjectiu, que es lo que es fa. Per tant, podrem dir: “estic content que hages vingut”, pero tambe “estic content de que hages vingut”; “estic segur que no ho faran”, pero tambe “estic segur de que no ho faran”; “t’ho donaré en la condicio que m’ho tornes” i “t’ho donaré en la condicio de que m’ho tornes”; “tens por que no t’aproven” i “tens por de que no t’aproven”; “t’enrecorde’s que has d’anar al mercat” i tambe “t’enrecorde’s de que has d’anar al mercat”. La forma sense preposicio pareix mes descuidada (12).

3. La preposicio en.

La preposicio en, evolucio de la llatina in, te en valencià poques peculiaritats. Senyalarém nomes uns casos en els que l’us que d’ella fa el valencià, es distint del que fan d’ella el catala i el castellà.
La preposicio in en llati tenia dos aplicacions principals: anar devant d’un complement de lloc (cas ablatiu o locatiu: “sum in horto”) i precedir a un complement de direccio (“eo in Hispaniam”).
El significat de la preposicio en no tindria en molts casos importancia de no ser per la seua oposicio sistematica a la preposicio a. Este contrast es comu a totes les llengües modernes, pero en cada llengua varia molt en intensitat i sentit (13). En valencià, com en castellà, hi ha una oposicio mes precisa entre el valor directiu (cap ad algun punt) de a, i el locatiu o estatic (a on s’està) de en: “vaig a Valencia”, pero “estic en Valencia” (14).

El valor de la preposicio llatina in regint un acusatiu, en valencià s’ha perdut per complet, lo mateix que en castellà; son lloc l’ha arreplegat la preposicio a. Actualment el valencià, com el castellà, no tolera girs com els catalans: “anirem en aquella plaça, pujarem en aquella muntanya, pujarem en un terrat, anirem en algun indret desconegut”. En tots estos casos el valencià dirà: “anirem a aquella plaça, pujarém a aquella montanya, pujarém a un Serrat, anirem a un punt desconegut”. Igualment precedix el castellà.

Pel contrari, en valencià, s’usarà la preposicio en, per a introduir noms propis de lloc, alli a on el catala usa la preposicio a. En valencià no direm: “vivim a Valencia, ara som a França, aixo nomes passa a America, va a donar tres conferencies a Suissa”, sino “vivim en Valencia, ara estem en França, aixo nomes passa en America, va a donar tres conferencies en Suissa”.

Es cert que la localisacio, aparent o temporal, en alguns casos s’expressa per a, pero esta construccio no te mai la precissio que porta la preposicio en, plenamente locativa: “el trobem a la porta” o “el trobem en la porta”, “assentar-se a taula” o “assentar-se en taula”. Pero devant de noms propis de ciutat a per en no ho tolera l’oit de la majoria dels valencians (15).

3.1 En i ab.

Una atra peculiaritat de la llengua valenciana parlada actualmente en tota la regio valenciana es l’us de la preposicio en en conte de l’antiga ab (de “apud”) (16), a qual es utilisada en els texts classics, expressant instrument, mig, companyia o la concurrencia manifesta en una accio.

En el sigle XV ya existixen abundants eixemples de dita construccio en en per ab (17). Seguint els temps els texts lliteraris se resistien a dita substitucio de ab per en, pero ab va seguir perdent-se, usant-se en son lloc la preposicio en, fins als nostres dies (18). En els escrits moderns son innumerables els casos de en per ab. En el llenguage oral la preposicio ab es desconeguda en tot el Regne, lo mateix que les equivalents catalana (amb) i castellana (con) (19).

3.2 En mes infinitiu.

Els gramatics catalans unanimement descarten la construccio de la preposicio en, devant d’un infinitiu o frase d’infinitiu que fa de complement d’un verp. En eixe cas reemplacen la preposicio en per la preposicio a, i en alguns casos per de, sempre que si el complement fora un nom usarien la preposicio en. Aixina en conte de dir “tinc interes en vore aquella exposicio”, se dirà “tinc interes a/de veure aquella exposicio”. En conte de dir “s’encabota en negar-ho” s’hauria de dir “s’entussudeix a negar-ho”. Ara be, eixa regla o consell no es valit per a la llengua valenciana.

El regim de en mes infinitiu s’usava en temps antics tant en el valencià com en el catala, i actualment es del tot normal i correcte en llengua valenciana, com en atres llengües iberiques (20).
La preposicio en mes infinitiu es molt apta per a introduir diverses circumstancies: finals, temporals, locatives, causals, condicionals: “s’entretenia en buscar, t’ho dire en vindre; ho voras en arribar al lloc convingut; en treballar mes t’aumentare la paga”.

3.3 En i al mes infinitiu per a expressar el temps.

El valencià modern usa la contraccio al (= a + el) mes verp en infinitiu en el valor de en per a expressar circumstancies de temps: “al vindre” i “en vindre”.

En l’epoca antiga les llengües romaniques ya coneixien la construccio al mes infinitiu. Meyer-Lübke diu referint-se al frances: “l’infinitiu manifesta una tendencia decidida a unir-se a l’articul… i darrere de preposicio” (21). I afig que l’articul es reglamentari quan a mes l’infinitiu designa el momento de l’accio, i aixo en atres llengües, posant un eixemple del portugues.

No estan tots d’acort sobre un punt en el que ara hi ha tanta conformitat entre els gramatics per a desterrar el sintagma al mes infinitiu. Gramatics a considerar estan discrepant d’eixa unanim imposicio (22), contraria a la tradicio, majorment quan els gramatics han descobert que el sintagma al mes infinitiu no es un castellanisme, sino una construccio avalada per escritors de totes les epoques, valencians i catalans, i refermada per l’us pertinaç d’eix us en la llengua parlada, no sols en el Regne de Valencia, sino tambe en el païs catala (23). No s’explica tanta pressio en desterrar de la llengua escrita este sintagma per part de les gramatiques valencianes d’influencia catalana (23).
La fina sensibilitat dels valencians distinguix entre el dos sintagmes segons el següent criterio: al indica el temps puntual en que es verifica una accio: “al vindre; al anar”, es dir, “quan venia o anava” equivalent a un gerundi simple: venint, anant. En mes l’infinitiu indica el momento en que l’accio del verp ya s’acabat: “en vindre; en anar”, es dir, “quan hages vingut o anat” equivalent a un temps perfecte.

SUMARI

La Gramatica valenciana, com la mateixa llengua viva del poble valencià, te una sintaxis propia i diferenciada, com s’ha pogut observar en els usos sintactics de les preposicions a, de i en. Estes peculiaritats deuen afegir-se a les de morfologia i lexic, complementaries de les fonetiques, les mes importants. La fonetica valenciana per si sola es suficient per a caracterisar el valencià com una llengua independent.
Descriptors: Valencian syntax; prepositions a, de, en.

(1) Les preposicions per i per a foren objecte d’un atre articul. Vid. Guinot, J.Mª. “Les preposicions per i per a en la llengua valenciana”. Revista de Filologia Valenciana, nº 2, Valencia, 1995, pp. 49-62.

(2) Per eixemple, Coromines, J. Lleures i converses d’un filoleg. Barcelona, 1989, p. 30, diu: "El complement directe "nomes" es construix ab la preposicio a en el catala genuï, antic o modern, quan el complement es un pronom personal tonic, o quan el complement seguix immediatament al subjecte sense intercalacio del verp, especialmente en les locucions reciproques del tipo “l’un o l’altre””. Badía Margarit, A.Mª. Gramática catalana. Madrit, 1975, tom II, p. 57, afirma igualment: “La regla general es que en catala es construix el complement directe sense preposicio, inclus tractant-se de persones: “he trobat al teu germa”, “invoca la Mare de Deu””. No obstant esta regla general, l’autor posa a continuacio dos excepcions, a saber: primera: quan el complement es un pronom personal fort: “jo el corregiré a ell i ell me corregirà a mi”; (ademes tolera la preposicio a devant de “tothom, tots i el qual”; segona: “quan el complement directe designa una persona (o en general un ser que pot desenrollar l’accio expressada pel verp), i va immediatament darrere del subjecte de l’oracio (mentres subjecte i complement directe no es troben separats per una pausa que presuponga un verp sobreentes). Eixemples: “ens miraven l’un a l’altre, el perseguia com el gat a la rata”. Fora d’estos casos nomes es possible usar la preposicio devant del complement directe, quan no hi haja una atra opcio per a desfer una ambigüetat, cas en el que no es troben, segons Badía Margarit, frases tan lluntanes del valencià com: “qui has trobat”, “la fonetica precedix la morfologia”, “qui ha vist En Joan?”, “fa be el pare que castiga el fill dolent”, frases que evidentment per al valencià gramaticalment son ambigúes. Igualment, en el manual de Marvà, J. Curs superior de gramàtica catalana. Barcelona, 1968, se conté la mateixa doctrina de l’abolicio de la preposicio a devant del complement acusatiu. Inclus en el cas en que servix per a evitar frases equivoques, aconsella recorrer a atres solucions, com mantindre l’orde llogic dels termens de l’oracio.

(3) Sanchis Guarner, M. Gramàtica valenciana. Valencia, 1950, p. 270. Seguix la norma catalana i unicament admet la preposicio a davant del complement directe (salvant les mateixes excepcions que hem citat de l’autor precedent). Per ad ell la colocacio del complement acusatiu es “darrere del verp, sense intermig de cap preposicio, diferint en aixo la nostra llengua del castellà que en molts casos intercala la preposicio a entre el verp i el complement acusatiu”. Lo qual es cert referent al catala, que ell te per la nostra llengua, pero no per al valencià, com es pot comprovar escoltant qualsevol conversacio en la nostra regio valenciana. No son exactes els eixemples que posa com a valencians: “he vist la teua germana; obeim els nostres pares; han agafat un lladre; Toni estima molt els seus fills”. Els valencians diuen: “he vist a ta (la teua) germana, obeim als nostres pares; han agarrat a un lladre; Toni vol molt a sos (els seus) fills”. I no es diga que est us es un castellanisme, perque està escampat per tota Espanya i es usat inclus per catalans no “normalisats” en Balears i en el païs catala.

(4) Per a l’us freqüent de la preposicio a en l’objecte directe en la llengua valenciana del sigle XV, vid. Villena, sor Isabel de, Vita Christi. Ed., transcripcio i estudi per J. Almiñana Vallés, Valencia, 1992, tom I, pp. 180-181. Autors catalans com Rafanell, A. Estudis. Girona, 1993, p. 15, documenten en el sigle XVII “la compareixença quasi sistematica en valencià, de a davant d’acusatiu personal seguint una certa tradicio regional”, est autor ho confirma ab uns quants eixemples trets de sermons valencians d’aquella epoca: “no acabeu de perdre al Rei”, “castigà Deu a Farao i a tots sos regnes”.

(5) Per a una visio de les teories sobre l’orige i expansio de la construccio preposicional en les llengües romaniques, vid. López Martínez, Mª S. O complemento directo con preposición a en galego. Verba. Anex 36, Santiago de Compostela, 1993, pp. 173-187.

(6) Vid. Guinot i Galan, J. Mª. Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valencia, 1987, pp. 311-314; i tambe: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la llengua valenciana. Valencia, 1915, p. 234.

(7) Sanchis Guarner, M. Gramàtica valenciana. Valencia, 1950, pp. 276-278.

(8) Fabra, P. Gramàtica catalana. Barcelona, 1933, n. 120; Badía Margarit, A. Mª. Gramática catalana. Madrit, 1975, 244, 2; i Marvà, J. Curs superior de gramàtica catalana. Barcelona, 1968, n. 251.

(9) Salvador, C. Gramàtica valenciana. Valencia, 1974, Apendix XLVIII, 2.

(10) Per a un tractament de la preposicio de en la llengua valenciana vid. Guinot i Galan, J. Mª. Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valencia, 1987, pp. 318-321, i tambe: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la llengua valenciana. Valencia, 1915, pp. 235-237.

(11) En el mateix sentit Fontelles, A. Gramatica de la llengua valenciana. Valencia, 1987, pp. 319-320.

(12) Lo dit sobre la preposicio de, davant de que, es deu afirmar tambe de les preposicions a i en. No hi ha cap inconvenient en valencià en dir o escriure: “gracies a que has vingut”, “aveats a que tots els ho donen fet”, “s’encabota en que li otorguen un premi”, “la prova està en que no ha volgut”.

(13) Algunes diferencies en: Guinot i Galan, J. Mª. Valencià i catala comparats. R.A.C.V. Serie filológica, nº 4, Valencia, 1989, pp. 136-137.

(14) Sobre l’us pels classics de la lliteratura valenciana, en valor locatiu, de la preposicio en, vid. Villena, sor Isabel de, Vita Christi. Ed. Transcripcio i estudi de Josep Almiñana Vallés, Valencia, 1990, tom I, p.180.

(15) En el mateix sentit: Lanuza, J. La preposicio “en”. R.A.C.V. Serie filológica, nº 4, Valencia, 1989, pp. 100-101.

(16) Per a l’estudi etimologic de la preposicio en: Lanuza, J. La preposicio “en”. R.A.C.V. Serie filológica, nº 4, Valencia, 1989, pp. 104-115.

(17) Una mostra en: Villena, sor Isabel de, Vita Christi, Ed. Transcripcio i estudi per Josep Almiñana Vallés, Valencia, 1990, pp. 179-180.

(18) Encara actualment son molts els escritors que no fan us de la preposicio ab, lo qual supon un empobriment de la llengua escrita.

(19) Discrepem de Sanchis Guarner, M. Gramàtica valenciana. Valencia, 1950, p. 274, quan diu: “encara que actualment el valencià parlat confonga els significats de les preposicions en i ab (= amb) usant sempre en”, aconsella que “s’use la preposicio amb millor que la forma arcaica ab, la qual es gens recomanable actualment”. Tambe s’equivoquen les Normes d’ortografia valenciana de 1932, Valencia, 1982, quan en la pg. 16, diu: “Es troben a sovint als vocabularis dos formes d’una mateixa paraula (amb i ab). Aixo vol dir que abdos formes son igualment llegitimes, encara que la primera siga la mes usual i recomanable”. Pel contrari: Fullana Mira, Ll. Gramatica elemental de la llengua valenciana. Valencia, 1915, p. 197, “Ab hui està substituida per en, i senyala companyia, mig o instrument”, i Compèndi de la Gramática valenciana. Valencia, 1922, p. 94, “La preposicio ab (modernament en)”, i tambe: Guinot i Galan, J. Mª. Gramatica normativa de la llengua valenciana. Valencia, 1987, pp. 317-318; igualment: Real Academia de Cultura Valenciana. Ortografia de la llengua valenciana, (1979). Valencia, 1994, p. 20; i Fontelles, A. et alii. Gramatica de la llengua valenciana. Nivell elemental. Valencia, 1980, p. 93.

(20) Pero no en frances.

(21) Meyer-Lübke, W. Grammaire des langues romanes. Paris, 1890-1906, 520.

(22) Solà, J. Estudis de sintaxis catalana. Barcelona, 1985, vol. 1, pp. 21 i ss.

(23) Colomina i Castanyer, J. El valencià de la Marina Baixa. Valencia, 1991, p. 68, diu: “De la construccio al + infinitiu –injustament proscrita per la normativa actual, car es tan antiga com l’idioma- trobe en l’obra de l’altea F. Martínez…”, referint-se a la normativa d’inspiracio barcelonina.

Transcripcio feta de la publicacio: Revista de Filologia Valenciana, Any III, nº 3, Valencia, 1996, pp. 105-115.

cites

Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente
Carreras i Candi

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: