En vore cóm nos despachen

Per Vicent Ramón Calatayud

Nos n´anem tan minsets. Tampoc és això, lo de minsets dic, perque quan per enèsima te reballen un puntelló a la canella, que a més de la blaüra t´indigna... Pero sí, massa minsos anem a la roba, apretant el botó i prenent un llibre, eixint a la fresca a guipar les estreles, o canviant de canal, en vore el poc respecte que com a valencians i pagans nos tenen, certa i santificadora (en j, clar) mafieta. Els de la quadratura del 9 ya no poden estar més guiats i vençuts idiomàticament cap a l´anexionisme servil. I si no t´apanya estan en Punt, dos o els que facen falta. Che, l´atre dia, per allò de que m´interessava una película antiga, se me va ocórrer donar-li i ni més ni manco que el doblage estava fet per catalinos de les rambles, sense subtítuls ni res. Sempre tenen "el que passa" en la boca i tu, clar, sempre veus que eixe que al qui precisament li amorren la carchofa és un catalino que passa com encant per allí (ne deuen de tindre més de quatre, preparats i en nòmina), perque no és el mateix, pero llarga igual com els de més amunt de l´Ebre, tant si li pregunten per naps o cols. ¡Che com li rota! Quina casualitat tan causal. Que conste que yo els entenc, perque són cinquanta anys de relació i de gojar d´amics que em respecten. Pero per ad açò algú té pressa. Es tracta d´arrematar en la faena d´assimilar-nos, utilisant els mijos valencians que tants diners nos consten (ara diuen que ne van a donar més i la crisis com si res) per a machacar-nos les orelles i anar canviant-nos a poc a poc el parlar, duent-nos al seu empobriment idiomàtic, dirigit, sense concessions. Per mig de la llengua reclamaran tot el patrimoni cultural, de lo qual ya estan ocupant-se: entrant en els archius, canviant la documentació que faça falta, falsejant l´història i aprofitant tots els badalls que el poder els deixe. Com un gram que s´escampa i arraïla, intentant un ensomi independent que mai quallà i que faria riure, si no fora pels cent anys que no han deixat de ficar-nos la banya a nosatros. La tàctica és clara: quan no se pot més se silencia o minimisa el nostre nom i si a mà ve se barata pel seu a pèl. Aixina Sorolla ya no és valencià, ni la Llonja o el Micalet, que qualsevol dia per l´internent ballen sardana. La bona expressió valenciana, si no és igual a la seua, se canvia. I com ací ya s´ha donat el vist i plau a la convergència, qui més corre premi.

"No, no tinc ganes de fer mala sanc...", diu la bona gent em vore cóm de coent parlen els de l´alqueria, tan preocupats "pel que passa" al mig del camp, quan no hi ha ningú (torna-li la trompa al chic), com si aguaitaren a la Gran Via. Que no tenen riu, toca, pero com si sempre tingueren que anar a peixcar "am, am, am". Sèt paraules, quatre "am" que alguns a força de practicar ya han conseguit omplir i diuen "amb" Ara, tots de la ONCE, no s´hi veu ningú, tots van a "veure" i clar que algú se´n bufa i acaba gat. I l´audiència cada dia més llunt i el deute, com això sí que és valencià, molt més llunt..., lluntíssim..., a fer...

És una verdadera llàstima que els moments de plenitut d´image que estem alcançant queden sempre entelats per la bava viscosa que nos atrapa; que la definició que tan clara i valenciana deixà Joanot i que enfilà poèticament Ausias, els servixca de repeu i nos subordine; que quan algú intente saber més de nosatros es topete en un mapeta allargassat que nos engloba. Perque ells han treballat cent anys creant un enfilat d´interessos i fidelitats pagades, fent falca de la mateixa fusta, tan rebé que ya se retroalimenten.

I açò, tan miops estan tots els polítics per a consentir-ho o tan poquiu pesen..., atents a lo que diga Madrit, sempre tapant-li la bocota a Barcelona a les nostres esquenes. Ajuntar-se en qui siga per a reclamar lo que se nos deu val, pero netejar la brutea també i corregir l´apropiació indeguda ya. Llevar-se la càguila del Preu de Venda de trenta anys, per a recuperar la dignitat de ser socialistes valencians, sense dubtes, pero aclarir-nos des d´ací i no en la mà llarga del centre o la divisa escarrancida dels qui anaren a Prades i no se la lleven del llom, que setembre està damunt.

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: