Despertars diferents

Per Manuel Casaña Taroncher

Els despertars diuen que són, només, quan la sòn desapareix per haver dormit prou. Pareix que siguen tots iguals, pero no. Perque no sempre ocorre d´eixa manera. Abans te despertaves quan el sol t´entrava pels badalls de la porta o els clavills de la finestra o perque el gall te cantava sense parar de content o perque volia que li portares l´almorzar. El gos lladrava per a espavilar a la burra que encara tancava els ulls i no estava per treballar. També te podia despertar la mare dient: "Alça´t, fill, que ya és matí i tens que donar a menjar als animalets. Després, te llaves, te pentines i vas a pel pa". I corrent u, encara que enojat, botava del llit. No hi havia atre remei. Aixina que t´alçaves del catre, eixies al corral i ya tenies terra per a chafar. Terra que també estava a l´entrada de moltes cases, de la teua i de les del veïnat, i aplegava fins al corral. Com la tenies en el carrer i per tots els costats. Com séquies en aigua o fanc i anguiles i granotes, que si a unes no les veïes a les atres los podies escoltar. Eixe corral era ahir -hui poques cases el tenen i si el conserven és d´asfalt- una rauja incessant, que es bafanejava del silenci de les hores de descans.

Ara, vivint en la ciutat -i pense que també en els pobles- no tens el mateix despertar. Este te pot sorprendre a mitan nit perque el camió del fem res fa callant. Arma tant de rebombori al descarregar els contenidors que te desperta en sobresalt. O passa la policia com si se li escapara un lladre i no li importa l´hora per a posar la sirena a bramar. O atres que venen de passar-ho be i t´ho tenen que contar. I resulta que com la ciutat de Valéncia ya no llinda en l´horta per tres costats i l´atre per la mar, pot ser que arribe el dia -com temia Robert Savatier-: "Que les ciutats se mengen la terra i, pronte, el món sancer siga una ciutat". Eixa globalisació sí que me donaria por. Al crit de "terra fora i més asfalt" pareix que tots els alcaldes estiguen d´acort per a posar en marcha, en gran ritme les construccions. Puix en destarifo destrellat se planifica el terme, la montanya s´aplana i els arbres s´arranquen per a que naixquen com bolets després de pluja: adosats, urbanisacions, polígons industrials, camps de golf des del mont a la mar. ¡Ya vorem a on porten els borregos a pasturar, i quína classe d´oxígen és el que podrem respirar!