Corral i carrer d´estiu

Per Manuel Casaña Taroncher

El gat, en el corral, a l´ombra de la figuera, al vore´t alça el llom i badalla. Camina unes passes i, com a regal d´amistat, se refrega per les teues sabates com si volguera netejar-les. Està apegalós com el temps. I com les mosques que no te deixen que passes sense menejar la mà per a saludar-les. El gos, com una espiral dorm allí per a on li plau. Lo mateix en el bancalet que junt a la sària; igual que ho fa al mig del carrer, quan els chiquets volen el seu espai per a jugar i que ell no els destorbe. Pero és tanta la cansera que porten els ulls del ca, que no els fa gens de cas i seguix allí fins que es posen aquells a jugar a bou i en les banyes el punchen per a que s´alce. Aixina que com dient: "Che, deixem-los, són chiquets", se´n va cap a un racó mig dormit i somrient. I és que ni ganes té de lladrar tampoc.

El corral, com he dit, estava quiet. Les gallines -calentes com les lloques- buscaven entre les palles o a la foscor de la quadra la frescor de l´ombra sense pensar que també l´estable és lloc més de calor que de fret. Ni els teuladins marejaven en el seu piu-piu inquet, puix, pense que bequen quan el sol el fa calent. En canvi, be que mengen i apressa de bon matí i quan el vespre ya punteja en un aire de llevant fresc.

El carrer d´aquell antic poble tranquil també, en estos dies de calor, gojava del repos degut a l´alta temperatura que estava fent. Les portes de les cases entrebadallaven la seua perea. Ni les cortines se menejaven. Aixina i tot, a voltes, algun pobret, encara, gosava lleugerament apartar-les per demanar, l´almoina. I la yaya -rosari en mà- com un pardalet becava en la engrunsadora. A l´ escoltar al pobre li responia carinyosament: "Atra vegà serà, germanet". I ho dia no per falta de caritat sino per no alçar-se de l´engrunsadora, puix ausades i ben a gust, li donaria una tallà de melò o l´arròs que havia sobrat del dinar. I el pobret que sabia també de sobra que no eren hores aquelles de captar no malaïa la resposta sino que juntava la porta i chino chano anava pegant la volta al poble ell a soles.

Després, se sentava, tirava mà del saquet, traïa un cantell de pa i es posava a rosegar. Pobres aquells de misèria, malaltusos o ferits per metralla, cóm diferien dels d´ara que demanen -al no treballar- més per a beure i fumar que per a menjar.

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu