Llibre de Repartiment: llengua i repoblacio

Per María Teresa Puerto Ferre

Este es u dels temes que mes ha preocupat a lo llarc de molt de temps als experts regnicoles per la gran trascendencia que se li ha volgut donar a la repoblacio del Regne de Valencia, despres de la reconquista, en l’existencia de la llengua valenciana. La superficialitat i l’absencia d’investigacio documentada a lo llarc dels sigles difongue les falses teories de l’archiver catala Prosper de Bofarull (1848) –encobertes d’interessos espureus de que, en la vinguda del rei Jaume I, se produï en el Regne de Valencia un “buit demografic” per l’expulsio de tota la poblacio autoctona, i que quedaria compensat (segons les falses teories bofarullenques) per masses de `catalans´ (MarcaHispanistes) que vingueren a dur-nos els seus dialectes provençals.

Com ya s’ha apuntat en el capitul d’ades (III), l’investigacio historica realisada pel Catedratic d’Historia N’Antonio Ubieto Arteta (1973) al voltant dels unics documents historics existents ha permes aplegar a conclusions molt precises per mig de l’us correcte d’eixos archius.

Son sobradament coneguts: el “Libre del Repartiment del Regne de Valencia” i “els Libres de Avehinaments” que han tirat per terra eixes falses teories. L’estudi contrastat dels noms dels conquistadors que apareixen escrits pels notaris del rei en Jaume en el “Libre de Repartiment” i els que apareixen en el “Libres de Avehinaments” de sigles successius (XIII, XIV i XV) ve a demostrar l’escas numero de gent procedent de la Marca Hispanica catalana que vingue a la conquista del Regne de Valencia i que, ademes, se quedà:

Entre 1387-1396, el percentage de catalans registrats es nomes del 1´2 %.

Entre 1401-1450, el percentage es de 4´23 %.

I per a 1475 el percentage de catalans es el 2´5 %.

Perque, com afirma el professor Ubieto en son llibre: “Hay una constante histórica interesante: la inmigracio catalana en Valencia ha sido siempre, desde el siglo XIII, una de las menos numerosas proporcionalmente” (“La inmigración en la Valencia Medieval” Temas valencianos. ANUBAR. 1972)

L’existencia d’una “parla romanç” autoctona, procedent del trencament del llati i enriquida en numerosos prestams llingüistics procedents de les diferents invasions anteriors a la conquista del Regne de Valencia, ha quedat sobradament demostrada.

La reorganisacio del Regne de Valencia baix domini cristia resultà prou difícil. Sorgiren immediatament dos problemes plantejats pels antics pobladors (musulmans i mossaraps) i pel repartiment de les terres, que havien quedat buides, entre els cristians que havien participat en la ocupacio.

Poc despres de la conquista de Valencia trobem dos postures: l’eclesiastica, encapçalada pel bisbe valencià Arnau de Peralta (1243-1248) que fon un acerrim defenedor de l’expulsio de tots els mudeixars, d’acort en la mentalitat ponti. cia que arreplegà en sa carta al Papa Climent IV (1266), quan escrivia a Jaume I perque tenía presa en l’expulsio dels mudeixars dels seus regnes. I la postura dels nobles, que veïen en l’expulsio una minva dels seus interessos.

El rei Jaume I donà una serie d’estatuts especials per als musulmans que volgueren quedarse en les diferents poblacions valencianes. En 1277 el rei Pere III repoblava Serra en musulmans i, poc despres, autorisava a viure en la moreria de Valencia a tot aque musulma que volguera anar alli i en 1279 convidava a tots els sarraïns de la frontera de Castella que es traslladaren a poblar Vilarreal. Les revoltes dels mudeixars de Valencia contra Jaume I foren freqüents pero facilment someses.

Es molt difícil fixar el numero de pobladors musulmans que quedaren en el Regne de Valencia despres de la conquista. S’ha partit d’una senya que pareix correcta dins d’un context historic inapropiat i se fixa al voltant de centmil persones. S’ha acceptat, sense qüestionar-ho, que l’eix vital dels valencians cristians fon la practica de la seua religio cristiana a lo llarc d’alguns sigles, sense pensar que la permisivitat i acceptacio de la religio “oficial musulmana” per la majoria dels vençuts ha segut -i es- norma comu des de sempre.

El rei Jaume I havia promes en les Corts de Monço donar dos jovades de terra i una casa a cada peo que intervinguera a la conquista de Valencia i el doble als cavallers. Clar que tot estava condicionat a que la conquista fora efectiva. L’exit fon molt gran, pero a l’hora de materialisar el repartiment resultà que el rei havia repartit mes terres de les que havia conquistat, per lo que decidi donar terres nomes als que s’“avehinaren” (quedar-se a viure) en Valencia.

El 7 de juliol de 1237 els notaris del rei Jaume I començaren a escriure en el llibre primer del “Repartiment” el nom de la persona que assistia al siti de Valencia, i el numero de cases i jovades de terra que se’ls oferia. Una volta conquistada la ciutat, se dugueren a terme les donacions i els notaris del rei estengueren els documents corresponents, molts dels quals es conserven. I, en quant el titul de propietat s’extenia, els escrivans del rei cancelaven la promesa escrita en unes senyals.

En 1848 l’archiver catala Prosper de Bofarull, que controlava l’Archiu de la Corona d’Arago (creat pels catalans quan la Corona d´Aragó ya no existia) , feu una edicio falsejada del “Libre de Repartiment del regne de Valencia” en una publicacio tendenciosa i totalment incorrecta, entrant en els llimits de la falsi. cacio historica,puix lliggue nomes, i exclusivament, els assentaments que l’interessaren, deixant els que li paregueren difícils o anaven contra les seues espurees intencions. En essencia l’edicio de Bofarull està absolutament manipulada ya que no tingue en conte la totalitat del text, ni la tecnica notarial del sigle XIII, ni l’actual.

L’edicio de Bofarull es un eixemple classic de manipulacio historica perque nomes contenia els noms de les persones que reberen la promesa de rei Jaume abans de la conquista, pero que no es quedaren en Valencia, puix se’n tornaren a les seues terres d’orige. Llogicament l’intencio perversa d’esta edicio manipulada del catala Bofarull era justificar la conquista de Valencia per noms catalans i impondre aixina les falses tesis de que foren els catalans, vinguts a Valencia, els que nos dugueren els seus dialectes provençals i nos impongueren la seua llengua. Fet este ultim totalment fals.

En l’any 1972 el professor Ubieto feu un estudi contrastat dels noms apareguts en “el Libre de Repartiment” en els noms de les persones que consten en els “Libres de Avehinaments” (sigle XIV i successius) a on estan els documents d’aveïnament dels que volien prendre el veïnage en lo Regne despres de la conquista, obtenint-se els següents percentages que ya hem mencionat en la primera part d´este articul i ara repetim:

Entre 1387- 1396: 1’2 % de la poblacio eren noms catalans

Entre 1401-1450: 4’23 % de la poblacio eren noms catalans

Entre 1450-1475: 2’5 % de la poblacio eren noms catalans

L’edicio correcta dels tres volums del “Libre de Repartiment del regne de Valencia” (Cabanes i Ferrer) la feu el Departament del catedratic d’Historia de l’Universitat de Valencia, Don Antonio Ubieto Arteta (u dels tres millors medievalistes del mon, en aquell moment) i canvien per complet la visio oferida per Bofarull i molts dels seus seguidors. Resulta sorprenent que, ad estes altures del sigle XXI, haja encara en ambients universitaris valencians i catalans, docents aficcionats a la cienciaficcio bofarullesca .