Extracte de la conferencia “Vida de Napoleó Bonaparte”

Per Francisco Viñals Pallás

“¡ Grouchy, Grouchy… ¿on està Grouchy?!. Li vaig confiar 36.000 granaders per a que perseguira i aniquilara als prusians a fi de que éstos no es presentaren en el camp de Waterloo… ¡creia que les ordens eren clares, més encara quan li vaig advertir que estiguera atent a futures instruccions per si la seua presència era requerida en combat!... pero els alemanys han aplegat abans que ell i ara tot està perdut… Estiguí a punt de desbordar el centre de la formació anglesa, pero la precipitada càrrega de la cavalleria que Ney donà sense el meu consentiment ha compromés tota l’estratégia. ¡Ah! si les inoportunes tempestes de juny no m’hagueren forçat a demorar la batalla… si el fang no m’haguera impedit maniobrar ab la artilleria a primera hora… si haguera cercat a Wellington en conter d’acometer-lo de front… ¡Qué diferent seria tot! De lo sublim a lo ridicul no hi ha més que un pas…”

L’home que així medita a la Malmaison, residència que comprara per a la seua dona Josefina a les afores de París, es Napoleó Bonaparte dies després de la definitiva derrota de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Als seus quaranta cinc anys apenes si es reconeix a sí mateix: físicament ha perdut monyo, el rostre està unflat i el ventre gros. Els seus cada volta més freqüents dolors costals li anuncien que la malaltia que portara a la tomba a son pare i a son tio, el cáncer d’estòmac, crida a la porta. “Als camps de batalla s’envellix pronte”, pensa, “i la guerra es un ofici per al que ya soc major”. Aquell jove general vintanyer de fina estampa, enèrgic i audaç que, com a torrent, irrompira als camps del Piamonte i arrebatara en setze heròiques batalles el nort d’Italia als austriacs, portant la llibertat a les gents i la fraternitat als pobles, obligant a l’emperador Francesc a cedir territoris a la república francesa, afronta en estos moments una dura realitat: les nacions coaligades per séptima volta en contra seua l’han declarat “fora de la llei” i van a cobrar-se la seua recompensa. Toca esperar la decisió del Senat que, hostage dels invasors, sens dubte li proposarà la segona abdicació, esta volta ab un confinament molt més sinistre que el que patira en Elba, possiblement a les Açores… o potser a Santa Elena, on els seus enemics poden tindre la seguritat de que no tornarà de nou, puix en eixe inclement illot la vida es poc menys que impossible. Encara somniarà ab l’esperança de demanar refugi a Anglaterra, secular enemic, que ha sigut el gran obstàcul als seus plans, que es va fer amo i senyor de la mar quan Napoleó pergué la seua flota en el cap Trafalgar i que ha sufragat durant vint anys les campanyes militars del pobles d’Europa contra la Grande Armee francesa. Pero s’equivoca: no queda més partida que jugar i Prometeo ha de ser encadenat a la seua roca atlántica.

De sobte queda immers novament en el letargi del somni de la seua propia gesta: “vaig voler unir els pobles del vell continent i crear els estats units d’Europa, ab una mateixa moneda, unificant pesos i mides, en un espai de lliure canvi baix l’imperi d’un únic còdic civil, comercial, procesal… i ab un Tribunal Europeu de Cassació, pero necesitava quaranta anys per a esta tasca transformadora que, de totes formes, ben bé ho se, més tart o més pronte es farà. Reconegam-lo, un tro no es més que unes fustes forrades de vellut, la revolució la personifique yo i yo he consolidat els seus valors. He posat orde en el caos: la llibertat, la igualtat i la propietat privada han quedat consagrades per la llei. Tot i que Waterloo borrarà la gloria de les meues batalles, el meu legat a la posteritat es el Códic Civil. De veres es que he sacrificat alguns drets individuals, pero fou indispensable des de’l moment en que ni els realistes ni els jacobins me prestaren cap ajuda. Vaig sofrir dos atentats directes i numeroses conspiracions. Era precis reafirmar la meua autoritat. Injustament m’acusaren d’ambiciós… puix bé, heu de saber que no mai l’ambició m’ha encegat, simplement diré que manar es natural en mí i que ningú ha tingut la visió preclara que yo he tingut… definitivament els homens de geni som meteors destinats a enllumenar el mon. L’Historia m’ho reconeixerà i França també. Crec haver-li pagat sobradament la generositat d’acollir a este corso que en 1793 perguera l’ideal de lliurar la seua patria i amprar-lo a d’ell i a la seua familia en Marsella.

Inesperadament la crida d’un oficial li torna al present. L’orde de que li óbriguen l’habitació de l’emperatriu Josefina on ésta muigué ha sigut complida i cap a ella es dirigix. Demana que el deixen sòl i a la vista d’est entorn tan familiar la seua ment es torna a omplir de recorts: “quan ens coneguerem, mio dolce amore, eres una viuda endeutada i ab dos fills que s’obria pas en la vida en la mesura que atres s’obrien pas en la teua cambra. Mai t’ho vaig pendre en conter, puix a mí també el destí em posà a prova i cadascú, ab les seues armes, sapiguerem eixir avant. A pesar de que te casares ab mi no enamorada i que’ls teus amants dels nostres primers anys me feren sofrir molt, tinc que reconeixer el teu canvi d’actitut quan, a la volta de la meua campanya d’Egipte i resolt a divorciar-me per venjança, suplicares el meu perdó. Des de llavors, quina gran ajuda has sigut. Fores el contrapunt als meus excesos. Si me mostrava aspre, tu delicada; si yo colèric, tu calmada; si infidel, tu comprensiva; sempre trobí en tú eixe consell d’amiga i eixe consol d’esposa… pero la política no entén de sentimentalismes. Necesitava un hereu que tú no podies donar-me i ab gran dolor de cor tinguí que divorciar-me. Me case ab un ventre, ¿recordes?, te vaig dir. Cert es que la meua segona esposa, Mª Lluisa, m’ha donat un successor, pero les nacions europees no volen respectar la meua dinastia, tot i ser el gendre de l’emperador Francesc… El meu fill no reinarà en França, ho sé, i lo que es pijor, serà educat en l’austríaca cort de sa mare i el seu agüelo, inculcant-li l’odi a son pare. Ya veus l’ingratitud humana: ocupí Viena, Berlí i Moscou i no vaig destronar als seus reis. Ells poden deixar-se vencer cent voltes i cent voltes tornar als seus palaus. A mí, en canvi, sempre me negaren el dret a governar en pau… Vaig renunciar a tú per una quimera, bé me pena. La bona estrèla s’en anà ab tú i hui, desposseit i humillat, puc ser tan sincer com per a proclamar el meu error i confesar que no mai he volgut a ningú com a tú, bella i dolça Josefina.

cites

El padre Fullana fue un auténtico Quijote que se lo jugó todo por su dama la lengua valenciana
B. Rubert Candau (Las Provincias, 14.11.1971)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: