La AVL, no val

Per Pere Martí i Martínez

És increible, francament la veritat és que a vegades no trobe paraules per a descriure la situació tan artificial i contradictòria que s´ha generat entorn de la realitat llingüística valenciana. Situació agreujada per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)

En 1997, com molts atres, portat per un esperit conciliador i de consens, doní un vot de confiança a la gestió que liderava Eduardo Zaplana, i que es va iniciar el 17 de setembre de 1997 en el debat de política general en les Corts valencianes, a l´encarregar el president de la Generalitat Valenciana al Consell Valencià de Cultura (CVC) la tasca de dictaminar sobre el conflicte llingüístic valencià.

D´este dictamen de CVC, de 13 de juliol de 1998, vindria la conseqüent llei 7/1988, de 16 de setembre, de Creació de la AVL i la posterior posada en marcha i composició del mencionat ent. Molts ho varen vore vindre, fins i tot membres del llavors CVC (Xavier Casp, Leopoldo Peñarroja i José Boronat) ho tingueren clar des d´un principi votant en contra del propi dictamen. Atres en canvi, en els que m´incloc, nos deixarem seduir per cants de sirena, embaucar per promeses que mai arribarien a complir-se i per l´imperiosa necessitat de creure en la possible resolució d´un conflicte que bloquejava als valencians des d´aproximadament la década dels xixanta, i que ya anuncià en son dia Josep Maria Bayarri en el seu ensaig de 1933 titulat: “El perill català”.

Prova d´esta voluntat conciliadora que hi hagué per part d´un dels sectors en conflicte, la tenim present en la figura de Xavier Casp, que encara que votà en contra del dictamen de CVC, estigué intentant la colaboració i enteniment des del propi sí de la AVL, fins que al final, fart, avorrit i decepcionat (entre atres coses per la manipulació que va patir la seua persona) tingué de dimitir d´est ent, al que finalment inclús li va negar la categoria d´acadèmia.

En el temps, les coses s´aprecien des d´una atra perspectiva, des d´un atre àngul. Veritat és aquell dit popular que ve a dir que: “el temps dona i lleva la raó, i posa a cadascú en el seu just lloc”, perque ad este respecte, a hores d´ara, es pot dir en un molt chicotet índex d´error que la AVL no ha valgut per a res, ni tan sols per a resoldre allò, per a lo que fon creada.

En canvi, si ha funcionat per a eternisar el conflicte, per a agreujar-lo, per a continuar en la maquiavèlica manipulació llingüística i en la tergiversació històrica, que diligentment i a priori de qualsevol acort previ i consensuat per les supostes parts en litigi, unilateralment “entre bastidors”, ya be pactà, i es va assegurar de lligar (i be lligar) l´eficaç i poderós nacionalisme català representat pel llavors president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol. Extrem este, reconegut públicament per ell mateix, i fet gravíssim que al meu modo de vore, inhabilita i desacredita tot el procés de dictaminació, creació i constitució de la AVL.

La AVL per la seua banda, ha demostrat que ha sigut incapaç d´acabar en el conflicte llingüístic, més be al contrari, l´ha complicat oficialisant-lo i convertint-lo en “valencià-català”. Ha sigut incapaç de consensuar res, de pactar lo més mínim, gens ni miqueta, no ha resolt, ni ho ha intentat, els problemes existents i qüestions plantejades, i sobretot, no ha actuat com una verdadera acadèmia, i sí com l´institució política que és.

Com a tal, s´ha dedicat a seguir les directrius marcades, a continuar en la política llingüística anterior a la seua pròpia creació, i a estar, per a tan sols aparentar; i complir en la figura que encarna i té encomanada d´organisme competent únic, de la llengua catalana en terres valencianes. Deixant, que el pas del temps l´arrelara en la seua vergonyosa missió d´engrandir el català a costa de les variants, característiques i diferències pròpies del valencià.

Aixina, puix, la AVL des de la seua posició “catalanisadora”, involuntàriament li està donant més prestigi i reconeiximent a la llabor que eixercix la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Autèntica institució acadèmica, pública des de 1915, aliena a conflictes externs i netament valenciana.

En definitiva, considere que el súmum de tot este despropòsit, ha sigut el definitiu reconeiximent explícit de l´ex president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley, que per si només, és més que suficient no ya per a posar en tela de juí, sino per a impugnar tot el procés (trama) de llarc recorregut, iniciat en 1997 i conclòs en 2001 en l´elecció dels acadèmics de la AVL. Lo que en un moment donat, podien ser conjectures o suposicions més o manco fundades, s´han ratificat d´una forma contundent en les declaracions del que segons pareix, fon l´instigador i un dels principals artífexs d´esta estratagema política i pseudollingüística.

No és de rebut, ni honest, ni ètic, ni admissible de cap de les maneres des d´un punt de vista valencià i valencianiste, que es reconega públicament i des d´instàncies solvents i oficials implicades directa o indirectament en el conflicte que: “es va fer trampa”. Que en tot este cobert (“tinglado”) en apariència d´impoluta imparcialitat llegal, existiren ingerències, pressions i chantages des de Catalunya, i que este procés, fon simplement un montage per a donar carpetada a un assunt incómodo, traure profit polític (soport català al govern de José Maria Aznar) i aixina de pas, satisfer les ànsies del voraç i insaciable imperialisme català.

Tota una vergonya, que ens ve a confirmar lo que ya era evident, i que ara, per si nos quedava algun indici de dubte, un dels seus promotors nos ho ha posat negre sobre blanc, que la AVL no nos val… per molt oficial que siga.

cites

"perque yo, a manament de vostra senyoria, ho he tret de lati, en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lengua cathalana".
En el prolec de la seua traduccio del "Valeri Maxim"
Antoni Canals (1352-1419)