Campant pel desgavell

Per Vicent Ramón Calatayud

Com la verdolaga en juliol, tants desgavells brosten a orri que no saps per a on pegar, perque l´intoxicació es ven com glòria i tant de mal està fent que la burrera creix i fa bromera, en el diners per al "valencià" llançats al fem, o en mans distorsionadores, al remat contra la valencianitat. Estos dies lluïa en plaça pública d´un poble del Camp del Túria una pancarta balconera que feria la vista. Poc més o manco pretenia convidar per a la Nit de Nadal pero, com en molts casos la castellanisació ha fet senda, hi ha qui la calca, i a més des de l´erro ortogràfic anexioniste i empobridor, pensant-se que ho fa en valencià amolla " Noxebuena" i es queda tan ample, perque li han ficat en el cap a martell, al dissenyador, que la grafia CH no existix en valencià. Toca.

En les jornades nadalenques, de coes i trànsit, mira que em quedí pillat dins de l´auto i sense més remei que carregar-me de paciència. Resulta que quan vaig conduint no repare massa ni en les matrícules, ni en les marques ni res, pero en quina mala hora anava darrere d´un vehícul comercial, rotulat de manera anti CH i en pretensions valencianisadores, perque resava "xardinets" com a marca. Pense que era un autoescola i suponc que a conduir ensenyaran, pero a escriure... crec que deurien dependre i me recele que, partint d´una fonètica apichant, apliquen la mateixa mida que en el cas anterior ¡fora la CH, canviem-la per la X! Encara que el colp de veu i per això la grafia que el reproduïxca, és i deuen escriure´s diferent, per a millor aclarir-lo..

Pero també el despropòsit sura en les nostres pàgines quan de manera oficial inclús l´Ajuntament escriu "Marxalenes" seguint la tàctica d´adés, sense reparar en que si la força de la fonètica apichadora mana escriure "Marchalenes" i aixina s´escrigué el topònim dialectalisat, lo normal deu ser utilisar la forma pròpia del valencià general o sonor: "Marjalenes", que fa referència a la seua antiga situació de marjal, aiguamoll i vert, que és com trobà i documentà la partida, vora riu, Jaume I. Ara que em ve el fesol a la cullera ¿diuen si canviar-li al rei el carrer a plaça? I l´estàtua, en el parterre d´un successor.

Tornem al solc. La riquea de lèxic, la gràcia fonètica, l´equilibri ortogràfic valencià..., conseguixen que el valor sonor de les lletres determine l´expressió més adequada. En valencià diem "es chopà el chiquet. De jove jugava en la marjal, prop de Xàtiva i Xixona...". Tres sons diferents que precisen grafies distintes, ben trobades i documentades històricament en els clàssics, que foren dinamitades al calcar en el 32 les normes fabristes. Estes pràctiques, que ya vegem a on nos porten: de moment al ridícul, foren inventades per al català, idioma bessó del nostre, pero que no és el nostre, per més que s´encaboten en la fòrmula del dos per u, com en el supermercat, i que nos amolla una segona jupa que no nos cap, ni nos quadra ni nos agrada, pero que nos la embotixen com la botifarra, intentant disfrassar-nos, quan tan rebé nos para la pròpia roba, senyalant l´elegància de l´arraïl en el parlar, en lloc d´ahucar per a conseguir pronunciar "noxebuena," etc., com diria un farfallós que "no xe a que xona" , fent-nos defectuós el parlar, darrere de la burrera escrita.

I ad açò juguen i tan satisfets discutixen, inclús en el jujat, quan el tall i la faena està a la vista. ¿Per qué hem d´emprobrir-nos seguint els dictats anexionistes que malensenyen? Açò no du un atre camí que fer inútils els enormes dispendis educadors. Si s´estalviara la docència tots estos diners ya no tindrien que plorar tant els rectors, preocupats pel VIU i poregosos de que la mamella els quede pansida; preocupats per a que no es diga valencià, i sí d´una atra manera, la llengua que majorment entenen els valencians per seua, tal com arreplega la tradició i l´Estatut, sense necessitat de pleitejar-la i ficar als juges a definir-la, quan lo més important és voler-la i saber-la nostra, cosa que uns, molts docents, i uns atres, els juges definidors, ni volen, ni saben, ni entenen ¡pero boixen! I a la vista ix. Inclús podríem dir que surt, de tanta força com brollen els despropòsits, ya que "sortir" en correcte valencià significa això: eixir, pero en força. Els veïns "surtint" ya ixen de qualsevol manera, pero nosatres precisem millor l´acció, com correspon a la major evolució idiomàtica valenciana, des del XIII. Serà que uns som uns i dos poden, de fet, ser una parella, sempre que es respecten i s´avinguen, no que vagen al jujat, pero manco "a pacte" com intenten fer en nosatros, impactant-nos i desfent-nos.

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: