Campant pel desgavell

Per Vicent Ramón Calatayud

Com la verdolaga en juliol, tants desgavells brosten a orri que no saps per a on pegar, perque l´intoxicació es ven com glòria i tant de mal està fent que la burrera creix i fa bromera, en el diners per al "valencià" llançats al fem, o en mans distorsionadores, al remat contra la valencianitat. Estos dies lluïa en plaça pública d´un poble del Camp del Túria una pancarta balconera que feria la vista. Poc més o manco pretenia convidar per a la Nit de Nadal pero, com en molts casos la castellanisació ha fet senda, hi ha qui la calca, i a més des de l´erro ortogràfic anexioniste i empobridor, pensant-se que ho fa en valencià amolla " Noxebuena" i es queda tan ample, perque li han ficat en el cap a martell, al dissenyador, que la grafia CH no existix en valencià. Toca.

En les jornades nadalenques, de coes i trànsit, mira que em quedí pillat dins de l´auto i sense més remei que carregar-me de paciència. Resulta que quan vaig conduint no repare massa ni en les matrícules, ni en les marques ni res, pero en quina mala hora anava darrere d´un vehícul comercial, rotulat de manera anti CH i en pretensions valencianisadores, perque resava "xardinets" com a marca. Pense que era un autoescola i suponc que a conduir ensenyaran, pero a escriure... crec que deurien dependre i me recele que, partint d´una fonètica apichant, apliquen la mateixa mida que en el cas anterior ¡fora la CH, canviem-la per la X! Encara que el colp de veu i per això la grafia que el reproduïxca, és i deuen escriure´s diferent, per a millor aclarir-lo..

Pero també el despropòsit sura en les nostres pàgines quan de manera oficial inclús l´Ajuntament escriu "Marxalenes" seguint la tàctica d´adés, sense reparar en que si la força de la fonètica apichadora mana escriure "Marchalenes" i aixina s´escrigué el topònim dialectalisat, lo normal deu ser utilisar la forma pròpia del valencià general o sonor: "Marjalenes", que fa referència a la seua antiga situació de marjal, aiguamoll i vert, que és com trobà i documentà la partida, vora riu, Jaume I. Ara que em ve el fesol a la cullera ¿diuen si canviar-li al rei el carrer a plaça? I l´estàtua, en el parterre d´un successor.

Tornem al solc. La riquea de lèxic, la gràcia fonètica, l´equilibri ortogràfic valencià..., conseguixen que el valor sonor de les lletres determine l´expressió més adequada. En valencià diem "es chopà el chiquet. De jove jugava en la marjal, prop de Xàtiva i Xixona...". Tres sons diferents que precisen grafies distintes, ben trobades i documentades històricament en els clàssics, que foren dinamitades al calcar en el 32 les normes fabristes. Estes pràctiques, que ya vegem a on nos porten: de moment al ridícul, foren inventades per al català, idioma bessó del nostre, pero que no és el nostre, per més que s´encaboten en la fòrmula del dos per u, com en el supermercat, i que nos amolla una segona jupa que no nos cap, ni nos quadra ni nos agrada, pero que nos la embotixen com la botifarra, intentant disfrassar-nos, quan tan rebé nos para la pròpia roba, senyalant l´elegància de l´arraïl en el parlar, en lloc d´ahucar per a conseguir pronunciar "noxebuena," etc., com diria un farfallós que "no xe a que xona" , fent-nos defectuós el parlar, darrere de la burrera escrita.

I ad açò juguen i tan satisfets discutixen, inclús en el jujat, quan el tall i la faena està a la vista. ¿Per qué hem d´emprobrir-nos seguint els dictats anexionistes que malensenyen? Açò no du un atre camí que fer inútils els enormes dispendis educadors. Si s´estalviara la docència tots estos diners ya no tindrien que plorar tant els rectors, preocupats pel VIU i poregosos de que la mamella els quede pansida; preocupats per a que no es diga valencià, i sí d´una atra manera, la llengua que majorment entenen els valencians per seua, tal com arreplega la tradició i l´Estatut, sense necessitat de pleitejar-la i ficar als juges a definir-la, quan lo més important és voler-la i saber-la nostra, cosa que uns, molts docents, i uns atres, els juges definidors, ni volen, ni saben, ni entenen ¡pero boixen! I a la vista ix. Inclús podríem dir que surt, de tanta força com brollen els despropòsits, ya que "sortir" en correcte valencià significa això: eixir, pero en força. Els veïns "surtint" ya ixen de qualsevol manera, pero nosatres precisem millor l´acció, com correspon a la major evolució idiomàtica valenciana, des del XIII. Serà que uns som uns i dos poden, de fet, ser una parella, sempre que es respecten i s´avinguen, no que vagen al jujat, pero manco "a pacte" com intenten fer en nosatros, impactant-nos i desfent-nos.

cites

Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente
Carreras i Candi

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: