9 d’Octubre, un dia a dia en la nostra vida

Per Gonzalo Romero Casaña

9 d’Octubre, dia de la valencianitat, festa d’aquells que celebrem saber-mos part, d’un territori, d’un poble, en identitat propia, heretà d’una historia, i d’una cultura nostra, no d’atres, i que devem defendre i conrear, si no volem caure en una despersonalisació, que avant perseguix un unic fi, fer-mos creure res, per a no ser mai.

El dia de les gents de Castelló, Valéncia i Alacant, el dia dels valencians, deu de ser ademés de dia de celebracions, jornada de reflexions i plantejaments per ad este històric Regne, codiciat i anhelat, per ensomis imperialistes encabotats en conquerir per qualsevol mig, esta actual Comunitat Valenciana, que te sense cap de dubte una cultura, una història, i una Llengua pròpies, i que a soles tenem un nom totes elles, la de Valenciana.

Pero esta lluita per lo nostre a la que molts de valencians dediquem, tal vegada lo millor de mosatros mateixa, és molt més que una lluita per continuar sent simplement lo que sempre hem segut, és una lluita per defendre la dignitat d’un poble, i per no pedre la Llibertat que ens permitixca treballar per conseguir este fi.

Front ad este desig secular de ser lo que som, per a poder ser, ens trobem en accions d’aquells que no creuen en la llibertat dels demés, aquells especialistes en impondre pors i camins, als que des de el cor i els arguments amenacem en descobrir des de la nostra Llibertat que este poble no vol tindre por, que este poble no vol camins unics, que el complex d’inferioritat, que alguns patixen, no ha format mai part de la nostra personalitat, i que el deure moral de predicar lo que som, es molt més que el ensomi de quatre romàntics acostumats a nadar contra corrent, és el demostrar que encara podem ser.

La valenciania, no es patrimoni de ningú, pero el ser i sentir-se valencià, si es patrimoni d’aquells que d’unes o d’atres formes ens sentim orgullosos de la nostra valencianitat; i obviament els que neguen la valencianitat de la nostra terra i es passen la vida intentant pareixer-se ad atres cultures, llengües, o històries que no són la nostra, tenen tot el dret a aixina fer-ho, aixó sí dien la veritat de lo que volen fer, i quin fi perseguixen, sense enganys, ni trucs malabars que ens porten a ser un atra cosa, que no siga ser valencians, i per supost respetant escrupulosament la nostra llibertat de no claudicar davant les seues idees.

El camí sense dubte que ens queda per davant als que creguem en la nostra personalitat valenciana, no és gens fácil, per desgràcia la falta de comunicació ente mosatros, la falta d’enteniment, i de comprensió mutua, són els millors aliats, dels que no creuen en la nostra singularitat; no obstant lo dit, si el valencianisme manpren un proyecte bassat en el respecte mutu, en l’acceptació de idees diferents dins del fi comú, i en un proselitisme argumental, pot encara retrovar-se, per a mantindre eixa senyera diferent, simbol d’un poble, del que com dia l’insigne castellonenc Gaetà Huguet ama i admira ad atres pobles d’Espanya, pero sempre com a germans, no com a subdits.

¡Ixcà! Aixina siga, i des del cel del nostre Regne, En Josep Maria Guinot, Paco Obrer, Quique, Joan, o Miquel Ramón, puguen vore un valencianisme unit sense fisures a l’hora de conquerir un futur, que encara tenim ahí gràcies a valencians que com ells, feren del 9 d’octubre un dia a dia en la seua vida. ¡Vixca Castelló!, ¡Vixca Valéncia!, ¡Vixca Alacant!, ¡Vixca el Regne de Valéncia!.

cites

Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión
Gregori Mayans i Ciscar