Informe entregat al Sr. Gil Robles, President del Parlament Europeu, per a l’us del Comité de les llengües minoritaries, en visita a Brusseles del 25/6/97.

Per Vicent Ramón Calatayud

Hereua, la nostra Associacio, d´aquells escritors que a lo llarc de tants sigles venen donant llustre a l´Idioma Valencià, com a vehicul d´expressio dels propis sentiments i afanys, els mateixos que es concreten en el poble que assenta arraïls en el vell solar del Regne de Valencia, del qual pren son nom, volem eixir hui davant de qui corresponga per a deixar constancia d´uns testimonis cabals i ben concrets, que nosatros recollim de qui nos precedi en el glorios quefer d´enaltir i consagrar lliterariamente el parlar viu d´esta gent que es la nostra, poble singular, que sempre ha tengut consciencia de la personalitat individualisada de sa propia llengua.

Si no fora prou el text, en llatí, dels FURS (1.24O), otorgats por Jaume I, rei que restablí i ordenà com Regne cristià les terres valencianes (aragonés FUERO, català USATGES) en els que, precisa i preciosamente, es recullen gran cantidad de vocables, que no tenien traduccio, referits al llenguage coloquial, posteriormente (1.261) es traduïa al romanç, que no podia ser una atra cosa que valencià, per a que fora intelegible la llei als usuaris valencians, ya que el Regne (Ubieto Arteta) solament havia aumentat un 1´6% per la repoblación catalana.

Aquell romanç ibero-romanic parlat ya pel poble prejaumí (Leopoldo Peñarroja), que el rei incorporava a la redaccio de la llei per necesitat d´us i que estava proxim a uns atres peninsulares, igualment en formacio, prengué tambe cos llegislatiu posteriorment, per a regular el comerç marítim: LLIBRE DEL CONSOLAT DE MAR, impres en Valencia el 1478, en l´idioma que Ausias March, Joanot Martorell, Isabel de Villena, Roïç de Corella i uns atres ya havien elevat a sa maxima categoria lliteraria, mentres que els romanç veïns seguiren sense florir.

Des d´un Antoni Canals que al traduïr el Valeri Maxim (1395) deixa escrit "tret del llati en nostra volguda llengua materna valenciana"; Bonifaci Ferrer tambe nos diu que la traduccio de la Biblia (1478) es "de llengua llatina en la nostra valenciana"; Miquel Pérez igualmente traduïx Imitacio de Jesuchrist de Kempis (1482) i manifesta haver-la "aplanada de llati en valenciana llengua"; Joan Roïç de Corella tambe transcriu la Vida de Iesus de Ludolfo de Sajonia (1496) declarant ser "traslladada del llati en valenciana llengua"..., Luïs de Fenollet, Bernardi de Vallmanya, Narcis Vinyoles, Jaume Gassull, Bernat de Fenollar, Joan Esteve, Francesc d´Eximenis, Joan Bonlabí, etc, tota una armada de escritors valencians i algu d´ells català asseguren, en els seus escrits i traduccions, realisar-ho en LLENGUA VALENCIANA, VALENCIANA LLENGUA, VALENCIANA PROSA, LLENGUA PLANA VALENCIANA, VULGAR LLENGUA VALENCIANA...

Un Ausias March diu apartar-se del gust dels trovadors provençals, els unics que per aquell temps feen poesia, per a utilisar el llenguage viu del seu poble (Gandía-Valencia), consagrant aquell idioma i per ell inaugurant un Sigle d´Oro per a la lliteratura Valenciana. A soles en este sigle, l´escritor, notari i academic Vicent Simó Santonja recull i cataloga obra de mes de setanta autors en valencià. Mes direm de Joanot Martorell, qui obrint un nou art prosaic de novelar, nos deixà escrit en l´obra TIRANT LO BLANCH "en vulgar valenciana, per a que la nacio d´on yo soc natural se´n puga alegrar", donant de pas constancia de son lloc de naixença i a l´acabar el llibre, Joan Marti de Galba (1.490), igualment afix "en vulgar llengua valenciana".

Tenim tambe com a testimoni el primer llibre impres en Espanya (1474) OBRES E TROBES EN LAORS DE LA VERGE MARIA, conjunt de poemes en llengua valenciana que s´alvança a unes atres en l´epoca gloriosa.

Si en el sigle XVI es nota una perdua de l´anterior vigor lliterari, encara mes de quaranta autors utilisaren i deixaren escrita la llengua valenciana: P.A. Beuter, Martí de Viciana, Juan de Timoneda, Joan de Resa, Lorenzo Palmireno... alguns dels quals ya donaren vocabularis i alguna practica gramatical i uns atres tambe escriviren en castellà, per l´influencia de la Cort Virreinal de Germana de Foïx. El filosof Joan Luïs Vives, que s´apelava "Valencià", deixà al mon el cabal de sa inteligencia, en llati, pero els catalans no dubten en prendre´l com a maxima figura seua.

Del sigle XVII podem recollir a Marc Antoni Ortí, Matéu i Sanz, Escolano, Geroni Taraçona... encara que realmente es el sigle de la decadencia.

Del XVIII ne tenim relacionada una veintena, en molts d´aquells quallà prontament l´Illustracio, quan n´hi ha una recuperacio del Regne i Valencia tornava a tindre un cens dels mes importants del Mediterraneu. Gramatics de la mida de Carles Ros que nos regalà una PRACTICA D´ORTOGRAFIA (1732) i un TRACTAT D´ADAGIS I REFRANS I PRACTICA PER A ESCRIURE A LA PERFECCIO LA LLENGUA VALENCIANA (1733). Narradors com Luïs Galiana (174O-1771) qui en sa RONDALLA DE RONDALLES I RECOPILACIÓ DE REFRANS, recull una llengua viva i uns modismes tan particulares que el gran escritor, en castellà, Azorín sabe valorar justament: "El valenciano tiene su medida y su sabor: la concisión del valenciano se ve cuando se compara, texto con texto, con otro idioma; el sabor se gusta cuando se lee la Rondalla de Rondalles de Fra. Luís Galiana". Tambe erudits como Marc Antoni d´Orellana (1731-1813) nos deixava, a mes d´unes atres obres, un CATALEC I DESCRIPCIO DELS PARDALS DE L´ALBUFERA... i dels PEIXOS QUE ES CRIEN I PEIXQUEN EN EL MAR DE VALENCIA. O Joan Collado (17321-1767) qui era autor de unes POESIES VALENCIANES, en l´introduccio de les quals llegim "per a que admiren los forasters la brevetat de la nostra llengua valenciana".

En el XIX hi ha abundancia d´obres lexicografiques. Manuel Joaquim Sanelo (176O-1837) fa un ENSAIG DE DICCIONARI DEL LLEMOSI I VALENCIÀ ANTIC I MODERN, AL CASTELLÀ, mentres que Justo Pastor Fuster escriu un BREU VOCABULARI VALENCIÀ I CASTELLÀ DE LES VEUS MES FOSQUES I ANTIGUES (1827). Luïs Lamarca un ENSAIG D´UN DICCIONARI VALENCIÀ CASTELLÀ. Al marge d´uns atres que tambe feren vocabularis i practiques gramaticals, Constantí Llombart, u dels fundadors de la Sociedad LO RAT PENAT, compila i amplia l´obra d´Escrig deixant-nos el DICCIONARI VALENCIÀ CASTELLÀ (1887) i Joaquim Martí Gadea el NOVISSIM DICCIONARI GENERAL VALENCIÀ CASTELLÀ (1891). Ya la Renaixença de les llengües d´oc en Valencia tingue alvançat despertar, perque Vicent Salvà, en 1831 escrigué l´obra poetica LO SOMNI, dos anys ans que el català Aribau escriguera aquella felicitacio que mes tart uns atres nomenarien "Oda a la Patria". Teodor Llorente, igualmente fundador de LO RAT PENAT, instaurava els JOCS FLORALS DE LA CIUTAT E REGNE DE VALENCIA, certamen poetic que est any del 1997 celebra la CXV edicio.

Aci tambe es consolidava la llengua valenciana en la prensa escrita i el primer periodic integrament en valencià EL MOLE (1837) eixia sis anys ans que començara Barcelona a gojar de periodics en sa llengua. Autors teatrals com Escalante o Bernant i Baldoví i una llarga llista que, si la sumarem als anteriores, ans de passar al sigle XX ne contabilisariem prop de trescents ben catalogats i nomes fariem que seguir a Ribelles Comín.

Pero en el sigle que estem arremant, entre populistes i arcaïsants, tambe n´han quallat de pancatalanistes, seguidors de les normes de Fabra que, si be s´aceptaren en el 32, com una simple proposta ortografica, han servit ad estos per a ficar per escrit un lexic, una morfosintaxis i una flexio verbal diferent a la valenciana, propagant al temps les idees imperialistes que ya propugnaren Prat de la Riva i Rovira Virgili, pero que els valencians conscients rebugem. Perque mai s´ha tengut este poble per sucursal, mes que sigilosament des de falsos presuposts universitaris i politics se l´intenta capgirar.

No obstant lo dit, en la nostra Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana, ne contabilisem quasi un centenar llarc de vius, entre els que es una gloria parlar de Xavier Casp, Premi Nacional de Lliteratura com poeta, Desamparats Cabanes, doctora i catedratica, Joan A. Gil Albors, Premi Nacional de Teatre, Josep Almiñana Vallés, filolec, investigador i editor, José Mª Guinot, gramatic, filolec, historiador i catedratic, José Climent, musicolec i catedratic, Mª Teresa Oller, folclorista i catedratica, etc., etc., tots seguidors de les normes valencianes que propugna la Real Academia de Cultura Valenciana i que foren refrendades per un miler d´intelectuals valencians en El Puig, el dia 7/3/81, apoyant una massiva peticio firmada per cent deu mil valencians i protocolisada notarialment.

Eixes normes gogen actualment de gramatica, manual de flexio verbal, proposta d´estandar oral, aixi com del corresponent Diccionari i en les mateixes s´editen periodics, revistes i centenars de llibres, seguint les passes de figures preclares com Luïs Fullana, u dels gramatics mes importants del sigle, els estudis filologics del qual han servit en les distintes academies: Espanyola, Catalana i Valenciana, de les que fon membre, sense renunciar mai a l´individualitat del valencià com a llengua i en la que te publicats diccionaris, gramatiques i uns atres treballs; tambe regentà en son dia la Catedra de Llengua Valenciana en la nostra universitat. Rafael Ferreres, Almela i Vives, Miquel Adlert, Carola Reig, Vicent Casp, Julià Sanvalero i un bon grapat de noms insignes morts: poetes, ensagistes, filolecs, gramatics, historiadors, musicolecs... que han defes la singularitat valenciana, molt mes decididament des de que, a la vinguda de la democracia, pretensions pancatalanes s´han desfermat obertament, contra l´idioma particular dels valencians: LA LLENGUA VALENCIANA.

Sempre que s´ha consultat al poble valencià, sobre el nom i la naturalea del propi parlar, ha respost de forma inequívoca: idioma o llengua valencians, aixina ho recull la Constitucio Espanyola aixi com l´Estatut d´Autonomía per a la Comunitat Valenciana i, el propi text d´estes lleis esta redactat en perfecte idioma valencià. Si estes lleis deuen conservar i garantisar eixa voluntad popular, la realidad es que la pressio del castellà i ara la pretesa assimilacio o sustitucio pel català, están fent perillar de mort la nostra llengua que, como hem demostrat, sempre ha tengut un seguimient escrit, gojant molt pronte de sa majoria d´edat lliteraria. El poble la mante viva i volguda i per aixo no ha dubtat, davant de les recents amenaces, d´eixir a defendre-la massiva i ordenada, pero fermament, com mai havia eixit en Valencia.

Per tot lo expost i com siga que el Parlament Europeu manifesta una inquietut por la conservacio i potenciacio de les distintes llengues, li fem saber quina es la postura valenciana -advertint per a que no se nos escloga- com a llengua particular, estalviant se faça sobre nosatros tábula rasa, al ficar-nos dins de la llengua catalana, la qual, per sustitucio nos ofegaria mortalment.

Vicent Ramon Calatayud

President

Documentación:

* Furs de Valencia.- 1.552 (facsímil)
* Libre del Consolat de Mar.- 1.478 (facsímil)
* Ribelles Comín. Bibliografía de la Lengua Valenciana. 1.9O2.
* Rafael Ferreres. Antología de la literatura valencia. 1.981.
* A. Ubieto Arteta. Orígenes del Reino de Valencia. 1.977.
* V. Simó Santonja. Valenciano o Catalán? 1.975.
* J. Almiñana Vallés. El crit de la llengua. 1.981.
* S. Faus i Sabater. Resum historic de la llengua valenciana. l.979.
* L. Penyarroja. El mozárabe valenciano. 1.99O.

cites

El Valencià te la seua mida i el seu sabor. La concissio del Valencià es veu quan es compara, text ab text, en atre idioma
Azorín

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: