Editorial

Per Gonzalo Romero Casaña

Valencians prou de temps s’alluntarem, oblidant-nos que erem germans... ajuntem-nos que ya ha arribat l’hora de ser dignes de ser valencians”, esta és la primera estrofa de la “Canço de Lluita”, bonica, sentimental, profunda i certa. Encara que es possible que la sentirà prou ans en el temps, que en aquella enyorada primavera d’estiu, lo cert es que que el primer recort que tinc d’ella me ve d’eixos dies que envoltaren l’historica manifestacio del 13 de juny de 1997.


D. Gonzalo Romero

En aquells temps fea a soles uns mesos que un jove valencià de Castello, havia assumit de la mà de Don Josep Maria Guinot i Galán, el Pare Guinot, la presidencia de la castellonera Associació Cultural Cardona Vives. Reconec que tinc una entranyable nostalgia d’aquells dies, dies en el que vaig aprofundir en amistats de gent que ya coneixia, en els que vaig coneixer nous amics, i en el que des de el meu castellonerisme vaig respirar una valenciania que em plenava d’orgull, i de la que per supost era particip.

Recorde aquell salo blau de lo Rat Penat, els quadros de les Regines penjats en les seues parets, i l’ambient que alli es respirava. A vegades surgia la discrepancia entre mosatros, ya sabem com son, costa prou que mos fiquen en tot d’acort, pero una sensacio que m’emportà d’aquell salo, de les seus reunions, dels viages a Madrit, de manifestacions multitudinaries, es la força que té este poble, quan vol això si; i l’amor que tots els alli presents, entes d’una o atra manera, sentiem per la nostra terra, des de Sant Rafel del Riu a Pilar de l’Horadada.

Les diferencies en la manera d’actuar, o de pensar, en lo que envoltava aquells moments, no pogueren diluir l’espenta i la dignitat enrolladora, d’esta gent encabotada a soles en ser lo que som.

El riu desbordat de valencianitat prengué els carrers del cap i casal d’un historic Regne. Alli darrere de la pancarta que obria la manifestacio em trobava yo, en mig d’un nuvol de gloria, portador d’un orgull que mai he amagat, soc de Castello, valencià, i em senc part des de l’igualtat d’una Espanya a la que també vullc en locura, i a la que demane que no s’oblide d’este poble sense el qual tampoc s’enten la seua existencia.

El que se perseguixca d’una manera sistematica, ad aquells que pensem, sentim i argumentem que les terres de Castello, Valencia i Alacant, formen un poble unic en economia, en historia, en territori, en cultura i en Llengua Valenciana; el que s’intente aporegar una i atra vegada als que sense practicament mijos ni recolzaments aliens al nostre treball, defenem la Llibertat de tots a pensar com s’estime convenient, no lleva que denunciem en respecte pero sense complexos els beneficis que comporta seguir una determinada llinea idelogica basada en la negacio de la nostra existencia com a poble diferent i diferenciat en el contexte europeu i espanyol; més alla de ser una aposta ferma, per la dilucio del nostre ser, es un atac a la Llibertat, que se supon deuriem de tindre tots en un Estat de Dret i Democratic.

La manifestacio continua, com passà aquella solejada vesprà de juny, a lo llunt en una vorera, encara veig al Pare, els seus noranta anys no l’impedixen sumar-se, a eixa corrent de lluita per lo nostre, m’en vaig cap ad ell per a que s’incorpore a un lema, que defenia i defen el nostre Dret a ser dignes de ser valencians.

cites

Cómo no va a ser el valenciano un idioma si fue la lengua de un Reino
Lluis Fullana i Mira

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: