Don Lluïs Revest i Corzo

Per Domingo Gimeno Peña

Lluis Revest i Corzo va naixer en Valencia en 1892 i va morir en Castello en 1963.

Don Josep Maria Guinot, el 3-11-88 dia d´ell en “Las Provincias“: Entre els primers escritors del “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura“ el mes important es sense cap dupte, don LLuis Revest i Corzo, archiver bibliotecari, profesor de l´Institut d’ Ensenyança Mija, investigador incansable i un home verdaderament erudit, qualitats envejables que hi ha que posar al costat de les seues grans virtuts humanes i cristianes i del seu tracte afabilissim, condicions que feen d´ell un ciutada model en tots els ordens.

El catalanisme sempre s´ha apropiat indegudament, als intelectuals valencians mes emblematics, i Revest no va ser l´excepcio. Silenciant lo molt que els perjudica i amplificant lo poc que els beneficia, inclus corregint obra escrita, falsegen el verdader pensament de l´autor (Els Gojos a la Mare de Deu del Lledo, estrenats l´any 24 en motiu de la Coronacio, els van corregir a finals dels anys 60, despres de mort l´autor).

Fragment de l’edicio de 1933.
Despres de firmades les bases del 32.
Revest, mantenia l’articul lo.

En Vos valor lo soldat
tróve y lo qui estudia, ciencia
tróve el póbre en Vos paciencia
y bega el rich Caritat.
Tróve ‘l sacerdot la unció
de nóstra fé defensora,
del amor, etc.
 
Fragment de l’edicio de 1970.
Despres de mort l’autor, li van canviar
l’articul i part de l’obra.

En Vos trobe el soldat
valor i el qui estudia ciencia,
trobe el pobre en vos paciència
i trove el ric caritat;
trobe oit tota oració
i conhort tot el qui plora,
de l’amor notre senyora
Mare de Deu del LLedó

Don LLuis va viure un temps molt conflictiu per a la Llengua Valenciana. El desinteres casi general, junt a la gran anarquia ortografica i les distintes tendencies normatives, es veen agreujades per l´enlluernament d´alguns valencians, pel recent exit de l´unificacio ortografica que l´Institut d´Estudis Catalans, va conseguir en Catalunya, no sense gran oposicio de la majoria de filolecs catalans, que la consideraven defectuosa i arbitraria, per representar la parla de Barcelona, despreciant al resto de Catalunya (Els Jocs Florals, van tardar 20 anys en acceptar dita normativa i mossen Alcover, director de l´aula de filologia de l´Institut, va dimitir per no acceptar les pressions politiques).

Per a molts, don Lluis va ser u dels principals autors si no l´unic del prolec i les bases del 32, bases que ningu va respectar, escomençant pels que dien defendre-les.

Persona prudent i dialogant, buscava sempre el dificil consens per a conseguir l´unitat ortografica i axina dignificar la Llengua Valenciana i estava dispost a acceptar algunes bases que no eren genuïnes en la nostra llengua, inclus certa unitat ortografica, pero tenia clarissim en qué podiem transigir i en qué no.

En la seua obra “LA LLENGUA VALENCIANA. Notes per al seu estudi i conreu“, editada l´any 1930, nos aclarix quin era el seu pensament al respecte.

En la pagina 24 diu: “Lo primer que cal fer es conéixer la llengua clàsica i prendre-la com a norma i patró. Sols devem donar per morta una paraula, una forma, una pronunciació, una modalitat sintàctica de la llengua clàsica quan comprovem que realment no viu en cap dialecte de la llengua, i encara qu’estiguen mortes (si no es humanament imposible retornar-les a l’us literari de manera que no siguen comprensibles per a ningú ), devem esforzarnos per a fer-les circular“.

En les pagines 28-29 i 30, establix tres grups, dient: “Hi ha rerassagats del huitcentisme qui escriuen coses més o menys curioses en un llenguatge molt pintoresc i apedaçat, tant més valencià per ad ells com menys comprensible. No tenen cap sistematisador de llurs tendències ni mai s’ha desitjat. ¿Per a qué?

Hi ha uns altres qui’s subjecten o pretenen subjectar-se a les normes ortogràfiques i gramaticals fetes a Barcelona. Tenen la justificació de la manca quasi total de doctrina sistematisada, raonada i sostinguda per fortes autoritats i lo desig natural d’ésser llegits per un públic més nombros“.

I afegint-se ell al tercer grup, diu: “Hi ha, per fi, l`agrupació, prou menys nombrosa que no desitjariem, deguda als esforços del M. R. P. LLuis Fullana. Eixe sí que seria un nucli estimable de restauració si no fos per l´afirmació basica de la escola o siga la existència d´una llengua valenciana independent de la catalana. Encara cal afegir que, fora de lo modest i laboriós fill de sant Francesc, potser no és a València cap estudios de filologia suficientment preparat per a ajudar a l`obra. Aço es causa de que´s perguen los fruits del treball perseverant del P. Fullana i de l´amor apasionada que porta a son matern parlar“.

En la pagina 33, proposa la creacio d´una academia, pero no té inconvenient en donar-li nom propi: “De gran utilitat, per no dir necessitat, és armonisar i coordinar los esforços. Potser fora un bon procediment la creasió a València d’una Academia o Institut de la LLengua Valenciana presidida per l’acadèmic numerari valencià en la espanyola…“

En la pagina 60, nos diu: “Lo fet és que huí l´anarquia ortogràfica seguix en Valencia, feta més gran i més deplorable per la introducció parcial, en part vergonyant i en tot vacil·lant de les normes catalanes, i lo trevall inmens del P. Fullana no s’ha aprofitat degudament“.

En l´aspecte normatiu, defen: En i ab en contra de amb, l´articul neutre lo, este i no aqueix, el digraf ch contra la x, en principi de paraula, i tx, critica l´us exagerat de la t, etc...

Com hem pogut vore, Revest proposava una academia de la LLENGUA VALENCIANA, formada per valencians i dirigida pel P. Fullana i que basara els seus estudis llingüistics en els nostres classics i en la llengua viva de les nostres comarques. Si Lluis Revest hui vixquera, estaria al costat de la reforma ortografia de la Real Academia de Cultura Valenciana i no entre els seus detractors (Tal com dia don J.M. Guinot, en “Las Provincias“, de 3-11-88)

Articul publicat en la revista Renou nº 46 de juliol de 2003. 

cites

Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión
Gregori Mayans i Ciscar

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: