Ya no és temps de nius

Per Manuel Casaña Taroncher

Només acabaves d´eixir d´escola, a l´aplegar a casa, berenaves. Al poquet de temps, encara en el mòs en la boca li dies a la mare: «Ya he acabat tot el treball de classe». I és que com el bon temps havia arribat i no volies avorrir-te, te´n eixies al carrer. Allí t´encontraves en una caterva d´amics, proposant a qué jugar. A voltes u dia: «¿I per qué no anem a buscar nius?».

Era quan tornaves a casa a pel tirador -i te l´amagaves baix de la camisa, si no te cabia en la boljaca del pantaló- i te´n anaves corrent abans de que la mare te manara que feres alguna encomanda. Aixina que corrent, corrent, cap al carrer, per a juntar-te en els amics que ya duyen la seua forqueta feta en rama de taronger -en un mànec i dos gomes, un tros de correja al mig per agafar la pedra o el perdigó- i poder disparar-la, si algún pardalet gosava fer el seu vol prop.

Pero no era este l´objectiu primer, ans estava el goig de buscar pels tarongers nius i els ouets per a saber a on tenies que tornar als poquets dies a fi de fer-te en u o dos pardalets i empapussar-los en casa. Era un entreteniment. Nos donava gust vore cóm aquell volàtil acostumat a estar en casa ni ganes tenia de volar i anar-se´n puix be jugava i s´alimentava sense tindre por a ningú puix tant el gat com el gos caser a la seua companyia també s´aveava.

Tindre un pardalet solt -no com els yayos els tenien sempre en gàbies tancats entre barrots- era un goig infantil que t´ajudava a observar ad aquell teuladí, merla o gafarró que sentia ya una tendra amistat pel chiquet que l´havia criat. Clar que tot açò durava poquet de temps, quan encara se li donava per a menjar sopetes en llet, o banyades en un poc de vi perque dia el yayo que era lo millor per a estar fort i tindre el cant més viu. El cas és que, a la fi, el pardalet, si no moria per massa toquejar-lo i mal empapussar-lo, un dia a l´oir el cant d´atres alçava el vol i ni te dia adeu.

Ara, els chiquets no busquen nius ni tenen forquetes per a tirar als pardalets ni canyes per a matar parotets.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: