Gramatica%20Normativa%20de%20la%20Llengua%20Valenciana%20(Sintaxis.%20Capitul%20XXIV)

Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Sintaxis. Capitul XXIV)

Per Josep Maria Guinot i Galan

CAPITUL XXIV

La Concordancia

204. Les relacions que presenten les paraules en l´oracio son de tres classes: 1ª relacions de conformitat en els accidents gramaticals. 2ª relacions de dependencia i subordinacio d´unes paraules respecte ad atres, i 3ª relacions d´orde que deuen tindre les paraules dins de l´oracio. D´aci els tres problemes sintactics de concordancia, regim i construccio. Comencem per la concordancia.

Concordancia es el procediment gramatical pel qual unes parts variables de l´oracio adopten els accidents gramaticals d´una atra paraula en la que estan en contacte. Esta conformacio d´accidents gramaticals no mes te lloc en accidents gramaticals comuns. Entre adjectius i substantius, en numero i genero; entre subjecte i verp, en numero i persona. Quan l´adjectiu es invariable en genero, naturalment no hi ha modificacio en este sentit: lliço facil, cami facil.

La concordancia pot ser segons el genro gramatical o el que se concebix com real; igualment, el numero gramatical pot ser el gramatical o el real, per tractar-se d´un colectiu; un eixam gran (concordancia gramatical); un eixam de chiquets venien (concordancia en quant al sentit).

205. Regles de concordancia.

1) L´articul i el nom concorden en genero i numero: el germa, la germana, els homens, les dones, lo millor.

2) L´adjectiu i el substantiu o pronom, concorden en genero i numero:

a) Un adjectiu referit a mes d´un substantiu concerta en tots ells en plural: fill i filla respectuosos. Si son de diferent genero, en masculi.

b) Un substantiu modificat per mes d´un adjectiu pot anar en singular o en plural: la legio tercera i cuarta, o les legions tercera i quarta.

c) Els adjectius possessius, demostratius, els relatius i els indefinits concorden en genero i numero: el meu, la teua, l´atre, les atres, etc...; quin chic, quina chica, quins pleits, etc...

Li prenem al P. Fullana les següents particularitats:

- Es pot usar l´articul LO com a masculi darrere de les particules EN, PER i TOT, i seguit d´un nom masculi: en lo carrer, per lo mon, tot lo dia.

- Es pot usar l´articul femeni en lloc del masculi en la frase "la u i l´atre".

- Es poden usar els possessius mon, ton, son, davant de noms femenins, que en singular comencen per vocal o H: mon anima, ton amistat, son heretat.

- Cada i qualsevol son invariables i concorden en singular: cada chic, cada chica; tal i qual, son invariables en quant a genero, pero no en numero: tal home, tal dona; pero tals homens o dones.

3) Concordancia del nom i de l´adjectiu calificatiu. Els adjectius que tenen els dos generos, trien el que conve al substantiu: hort ric, horta rica. Els que son invariables en genero acomoden el numero: cami facil, lliço facil; pero, treballs facils.

- El pronom adverbial HO, es invariable i pot concordar en qualsevol genero i numero: ho soc, ho son.

4) Concordancia del participi. El participi unes vegades actua com a verp i atres com adjectiu. Quan actua com a verp, no es paraula regida, sino regent, i conserva la concordancia propia del verp; quan es com un adjectiu, concorda com a tal: yo soc vençut, ella es vençuda, etc...

Quan es gerundi pot adquirir complements i permaneix invariable. Eixemples: el pare, renyint als seus fills (renyint, gerundi); els princips regnants (regnants, participi de present).

El participi passat pot concertar en el subjecte o en el complement del verp. Concerta ab el subjecte com un predicatiu ab els verps ser, estar, tindre, vindre, tornar i atres verps copulatius. Concerta ab el complement nomes quan este està representat per formes pronominals femenines (la, les) i estes precedixen al verp. Eixemples: vinc cansat, veniu cansats, venen cansades; l´he vista, les he vistes (pero no, els he vists, en llenguage coloquial, sino "vist").

La concordancia no varia si seguix un infinitiu: l´he vist correr.

Si el participi va sol, es considerat com un simple adjectiu: un home perseguit.

5) Concordancia del verp ab el subjecte. El verp no té ab el nom o el pronom atre accident comu que el de numero, pero a mes en el pronom te concordancia en les persones, 1ª, 2ª o 3ª del singular o plural.

Quan el verp está en primera persona, el subjecte no pot ser atre que "yo" o "nosatros"; si està en segona "tu" o "vosatros", i si en tercera persona el subjecte pot ser qualsevol que no siga 1ª ni 2ª persona.

- Si el verp ser en conte de concertar ab el subjecte concerta ab el predicat nominal es que actua com a copulatiu. Eixemple: El sofriment que yo soporte, son setanta dies ya.

6) Casos especials de concordancia del verp:

a) Si el subjecte consta de mes d´un nom o pronom units per la conjuncio I, el verp pot concertar en plural o en l´ultim nom: el seu interes, el seu treball son grans o el seu interes, el seu treball, es gran.

b) Si dos subjectes van units per EN o AB, el verp va en plural, a no ser que es vullga donar importancia al primer nom, en el qual cas el verp aniria en singular: el ministre ab el secretari ha vingut aci.

c) Si en el subjecte hi ha dos o mes pronoms, el verp concerta en 1ª persona si hi ha algun subjecte de 1ª persona; si els subjectes son de 2ª i 3ª persona, prevaleix la 2ª sobre la 3ª: tu i yo anem; tu i ell aneu.

d) El substantiu colectiu pot tindre el verp en plural: N´han vingut un batallo.

e) La concordancia pot ser gramatical, o en quant al sentit: Joana, el cap de la conlloga, va ser ajusticiat o ajusticiada.

Prescindim de la casuistica, que presenta vacilacions. En general la concordancia seguix les mateixes normes en les llengües romaniques. L´us ensenyarà lo que es, o no, correcte, en quant al singular o plural, masculi o femeni.