Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Morfologia. Capitul XIII)
Per Josep Maria Guinot i Galan
CAPITUL XIII
EL VERP. GENERALITATS
149. El verp (1) es la paraula o part de l´oracio que expressa accio, estat o passio, referint-se quasi sempre a persones i temps.
Les classes de verps mes importants son: substantiu i predicatiu. Els substantius, indiquen existencia o estat: ser, estar. Els predicatius, accio o passio, i es dividixen en transitius, intransitius, reflexius, i reciprocs.
(1) En este capitul se donen solament unes nocions. La materia s´exposa amplament en el capitul XXXI i següents de la Sintaxis.
Tambe hi ha verps regulars, irregulars, unipersonals i defectius.
150. Els accidents gramaticals del verp son les distintes formes que revestix el verp canviant de desinencies. Dites formes estan sistematisades en la conjugacio. Els accidents gramaticals del verp son: modo, temps, persona i numero. Tambe hi ha activa o passiva, segons que l´accio és produida o recebida per la persona gramatical a que es referix. De la forma passiva no queda en valencia mes rastre que el participi (cantat). Tota la conjugacio passiva es perifrastica.
151. Els modos del verp son les distintes maneres de considerar la significacio del verp, des del punt de vista del subjecte, sobre l´accio verbal. Els modos son: indicatiu, subjuntiu condicional o potencial o imperatiu (modos personals); l´infinitiu, el participi i el gerundi (modos no personals).
Indicatiu es el modo de la realitat: expressa el fet com real i objectiu, segons el que pensa (canta, ha cantat o cantarà).
El subjuntiu es el modo de la subjectivitat i de la dependencia: expressa el fet pensat pel subjecte com desijat, concedit, exhortat, temut, supost o simplement dependint d´un atre verp: vullc que vinga.
L´imperatiu es el modo per a manar: expressa la voluntat en forma de manat, i és com una intensificacio del subjuntiu de desig: vine aci.
El condicional o potencial expressa el fet verbal com possible, pero supeditat a una condicio: vindria (si...). El potencial hi ha autors que el consideren com un temps de l´indicatiu.
L´infinitiu es el nom de l´accio verbal (correr, amar); expressa l´accio del verp de forma abstracta o indeterminada, sense senyalar persona ni numero.
El participi es la forma adjectiva del verp (cantant, cantat).
El gerundi es una forma verbal invariable del modo infinitiu, generalment de caracter adverbial, indica la manera o modo en que se realisa l´accio: vingue corrent, anava parlant. En la practica es confon casi sempre ab el participi de present, el qual usa en forma d´adverbi.
152. Els temps del verp son les variacions que el verp experimenta per a indicar l´epoca o el moment en que es verifica l´accio.
Els temps fonamentals son tres: passat, present i futur, segons que l´accio s´haja realisat ya, s´està realisant o s´ha de realisar: vingueren, venen, vindran. A estos temps s´unixen atres temps simples o composts, perfectes o imperfectes, que maticen l´accio del verp des del punt de vista temporal.
153. Els temps de l´indicatiu son els següents:
1. El present indica idea d´actualitat:
a) Accio no acabada i que te lloc en el moment en que es parla (present actual): yo parle, lligc, escric.
b) Accio que es repetix: (present habitual). Tambe, estat ordinari. Eixemples: menge en casa dels meus germans; estic prim.
c) Accio anterior o futura, presentada com actual, per a donar-li mes força a la narracio (present historic): El Cid conquista Valencia i .... ; el dilluns comencen les vacacions.
2. El preterit imperfecte indica accio passada, complida en un moment en que es realisava una atra accio: estudiava quan tu venies.
3. El Preterit simple (dit simplement "perfecte") indica accio passada, complida en un moment determinat: ahir el tren passà a les huit.
4. El futur simple o imperfecte, senyala accio posterior al moment en que es parla: mon pare vindra.
Els temps composts de l´indicatiu son:
1. El passat indefinit: (he cantat) indica accio passada i acabada que guarda relacio en el moment present, o que te conseqüencies que duren en el moment en que es parla: he comprat un llibre; has dit aixo be.
2. El preterit anterior (hague cantat), significa accio passada immediatament anterior a una atra accio passada: quan hague visitat el lloc vaig quedar enterat. S´usa poc este temps.
Existix un atre temps preterit anterior, compost sobre l´anterior perifrastic (vaig haver cantat), equivalent a l´anterior.
3. El preterit plusquamperfecte (havia cantat) expressa un fet anterior a un atre temps passat. Pot haver un gran interval de temps entre els dos preterits: ya havia començat la classe, quan arribà ell.
4. El futur anterior (hauré cantat) o perfecte, expressa accio futura anterior ad una atra accio futura: yo hauré menjat, quan vindra.
154. Els temps del subjuntiu son quatre: dos simples i dos composts. Son simples, el present i el preterit imperfecte; composts, el preterit perfecte i el plusquamperfecte.
1. El present (vinga) expressa una idea actualment subjecta a una atra, una accio que en cas de ser real s´hauria d´expressar pel present d´indicatiu: dis-li que estudie; conve que estiga present.
2. El preterit imperfecte (cantara) expressa una idea coexistent ab una atra idea verbal, a la que està subjecta, una accio que indica simultaneitat en el temps del verp principal: yo vullguera que vingueres (En cas de ser real, seria "vullc que vingues").
3. El preterit perfecte (haja cantat), expressa una accio passada pero dependent d´un atre verp: no dic que no ho haja fet.
4. El preterit plusquamperfecte (havera cantat) expressa una idea d´accio passada pero no realisada, i dependent d´un verp en temps passat; si no m´haveren assistit, m´hauria mort.
155. L´imperatiu no te mes que un temps: el present simple, i el seu manament és per al moment immediat i sense subordinacio a un atre verp: fes lo que fas.
El condicional o potencial te dos temps: un simple i un compost.
El condicional simple indica la dependencia en el futur d´una idea d´una atra: si yo cantara mes, m´alegraria mes
El condicional compost indica baix quina condicio s´havera realisat una atra idea; si yo haguera estat alli no hauries fet lo que vas fer.
L´infinitiu te dos formes: una simple i una composta: una de present: (amar), i una de passat: (haver amat).
El gerundi. El gerundi te dos formes: una simple: anant; i una atra composta: havent anat.
El participi te dos formes simples: una activa i una passiva, l´activa és de present: cantant; la passiva, és de passat: cantat.
En realitat el participi, l´infinitiu i el gerundi mes que temps, indiquen simultaneitat, anterioritat o posterioritat en relacio ad un atre temps verbal, vaig correr, vullc correr, voldre correr, etc...; ani cantant, vaig cantant, aniré cantant.
156. Numero i persona gramaticals del verp son: el numero i la persona, en els modos personals.
Els numeros son dos: singular i plural. Les persones son tres: primera, segona i tercera. De lo que resulten sis formes en cada temps: primera, segona i tercera, del singular, i primera, segona i tercera, del plural.
157. El perfecte perifrastic. A mes del perfecte simple (vingue) hi ha en valencià un atre, compost, perifrastic, (vaig vindre) que es forma posant davant de l´infinitiu del verp que es conjuga, les formes del present d´indicatiu del verp anar, i que s´estudiaran oportunament. Les dos formes son valencianes i llegitimes.
cites
Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.Rafael Martin de Viciana
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
