Patrimoni valencià. El Sant Caliç

Per Rogle Constanti Llombart

Enguany commemorem el 1750 aniversari del martiri i mort de Sant Llorenç en Roma, en l’any 258, durant una de les persecucions desencadenades contra els cristians, esta vegada per Valerià.

La figura del sant valencià (la seua casa natalicia estava a on hui s’alça l’esglesia de Sant Llorenç, front a la seu de les Corts Valencianes) es rellevant per a nosatres per ser el responsable d’introduir el Sant Caliç – la copa que va utilisar Jesucrist en el Sant Sopar – en Hispania i que, finalment, acabarà en la ciutat de Valencia, conservant-se en la seua Catedral.

Segons la tradicio, l’apostol Pere s’endugue la copa en ell a Roma, durant el seu ministeri. Hi ha constancia de que les primeres comunitats cristianes i els primers papes celebraven l’Eucaristia en la mateixa copa que utilisà Jesucrist. Prova de que el Sant Caliç estigue en Roma es el text lliturgic del Canon Romà, anterior al segle IV, i utilisat en la consagracio dels papes en Roma en els primers segles. El text nos indica que, efectivament, estaven utilisant el mateix Caliç que havia utilisat Jesus.

El l’any 258 el Papa Sixt II es victima de la persecucio de Valerià, junt en el seu diacon Llorenç, el qual es a mes l’encarregat de guardar els tesors de l’Esglesia. Sixt es assessinat i Llorenç, uns diez abans de morir, entrega el Caliç a un soldat cristia per a que el traga de Roma i el guarde en un lloc segur. El Caliç será enviat a Hispania, la patria de Sant Llorenç, i en concret a Osca, a on el sant tenía familiars. Possiblement, alguns autors aixi ho afirmen, foren els pares de Llorenç, Orencio i Paciencia, els receptors de la copa.

L’investigadora norteamericana Janice Bennet ha trobat en l’archiu de la Biblioteca Nacional de Madrit un document del segle XVII, traduccio d’un atre del segle VI, en el qual s’afirma que Llorenç entregà a un condiscipul algunes reliquies, entre elles el Caliç de Crist, per a que les enviara a Hispania. El manuscrit original, escrit en llati, es de Sant Donat, monge de la segona mitat del segle VI.

En el segle VIII comença l’invasio musulmana de la peninsula. Els cristians fugiran cap al nort, portant en ells les reliquies que posseïen. A lo llarc d’este periodo, tres son els llocs que tradicionalment s’han considerat amagatalls del Sant Caliç: la cova de Yebra, el monasteri de Sant Pere de Siresa i el monasteri de Sant Joan de la Penya. Est ultim monasteri anira adquirint gran importancia, convertint-se en panteo de reis i nobles d’Arago. Inclus el bisbe d’Arago era triat d’entre els monjos de Sant Joan de la Penya. Està documentada la llarga estancia del Caliç en Sant Joan, encara que no sabem en certea la data d’arribada.

L’antropolec alema Michael Hesemann, en el seu estudi de les llegendes migevals sobre el Sant Grial, demostra que es el Caliç de Sant Joan de la Penya l’orige d’estes llegendes i, per tant, d’un genero molt important com es la lliteratura epica europea. Els personajes, detalls i llocs que trobem en la mateixa estan presos de la realitat, es a dir, basats en personajes i llocs reals que formaven part de tota l’historia que envoltava al Sant Caliç.
S’ha de destacar una iconografia unica que podem trovar en les esglesies dels Pirineus espanyols i es l’image de la Mare de Deu portant el Sant Caliç, com per eixemple l’esglesia de Sant Clement de Tahüll. Estes pintures son indicatives de la presencia del Caliç en la zona.

En 1399 una acta notarial arreplega l’entrega de la copa pels monjos de Sant Joan de la Penya al rei d’Arago, Marti, I l’Huma, que el depositarà en la capella del palau real de l’Aljaferia en Saragossa. El Caliç ix del monasteri portant ya les anses i el peu, tal i com hui es pot contemplar. Es possible que fora en este monasteri a on s’afegiren les atres dos peces que constituixen el reliquiari.

En l’Edat Mija les reliquies tenien mes atractiu que les pintures o escultures. En elles se podia descubrir l’humanitat de Crist, fomentaven la pietat o esperaven l’intercessio d’algun sant a través de les mateixes. Reis i princips tenien el seu propi reliquiari. De fet, els reliquiaris eren inventariats com a part del tesor de la Corona i constituien un motiu de pelegrinacio. Marti I va ser l’autentic artifex del reliquiari de la Corona d’Arago. El rei mostraba les seues reliquies en una festa anual que celebrava en el mes de noviembre.

Es en 1424 quan el Caliç aplega a Valencia, formant part del reliquiari de Alfons V, el Magnanim, i sera custodiat en la capella de la seua residencia, el Palau Real, hui desaparegut. El Magnanim havia mampres una politica expansionista, solicitant per a dur-la a terme diferents prestams. En 1437, al no poder tornar un d’ells, deixà en deposit en la Catedral de Valencia la practica totalitat de les reliquies que havia heretat, entre elles el Sant Caliç, passant est ultim a ocupar el seu actual emplaçament, l’antiga Aula Capitular de la Seu, en 1916.

Des de que el Sant Caliç se conserva en Valencia, dos son les vegades en que ha tingut que abandonar la Seu degut al perill que corria: primer, durant l’invasio de Napoleo fon traslladat a Alacant i despres a les Balears per a protegir-lo, i posteriorment, durant la Guerra Civil española, fon entregat a una dona que s’encarregà d’amagar-lo i custodiar-lo, arriscant la seua vida.

Despres de la Guerra Civil, en els anys 50, l’arquebisbe de Valencia, Marceli Olaechea, encomanà al catedratic d’Arqueologia, Antoni Beltrán, un estudi sobre el Sant Caliç. Sera el primer investigador que va medir i desmontar el Caliç, concloent que el mateix consta de tres peces: la part superior o copa, considerada com la copa que va utilisar Jesucrist en el Sant Sopar, tallada en una pedra semipreciosa, agata, d’orige oriental helenistic-romà i datada entre el segle IV a. C. i el segle I d. C.; una naveta o plat invertit, que servix de peu; i unes anses que unixen les anterior peces. Les anses i la naveta serien afegits posteriors. El professor Beltrán afirmà que des del punt de vista de l’Arqueologia queda totalment recolzada i confirmada la seua autenticitat historica.

Es cert que existixen uns atres caliços en el mon que pretenen passar pel Caliç de Jesucrist; no obstant, be pel material del que estan fets o per les seues mides, no servixen per a una celebracio d’una pasqua judeua. Uns atres carixen dels elements historiografics que els avalen. L’unica copa que es veu recolzada per tota una tradicio, historia i documentacio es el Sant Caliç de Valencia. Cap atre mostra una justificacio coherent com el nostre.
Els dies 7,8 i 9 del passat noviembre se celebrà en Valencia el I Congrés Internacional sobre el Sant Caliç. En acabar este se comunicà als assistents l’intencio de demanar oficialment que el Sant Caliç de Valencia siga declarat Patrimoni de l’Humanitat. Des d’aci volem sumar-nos ad esta proposta pel significat i l’importancia que te la reliquia, tant des del punt de vista religios, com per la seua aportacio historica i lliteraria.

M.S.S.
•     Articul publicat en la revista “Rogle”, nº 27, de decembre de 2008, que edita el Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana.

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: