La veritat és que per a mi no són els mateixos. Ad aquells els dia a tots tios; o so Norat, o na Roseta. Als d´ara, per educació, els dic: senyor/a, don o donya. I ahí para la cosa, ya que l´intimitat antiga tampoc la vaig trobar. I pense que, com yo, molts. La vaig notar en falta -i ya fa prou anys- quan me vaig traslladar a la ciutat deixant la vida del poble.

 

Pero com mon treball nocturn el tenia en la capital -en este periòdic- canvií els trayectes. Si primer, de fadrí, ho feya de Moncada a Valéncia; de casat, fon de Valéncia a Moncada. Per eixe canvi, renoví els veïns. Vaix deixar uns i me´n trobí en uns atres. De ningú d´ells tinc cap de queixa, pero lo que sí notí és que el sentit del veïnat no era el mateix. Encara que hui compartim, rastell, pati i ascensor, sé que quan u arriba al seu domicili, entra i se tanca en forrellat; com yo. Tant el del costat, com els de dalt i els de baix, per por o per precaució. Eixes que no existien en el poble quan les cases sempre les tenies si no obertes, entrebadallant, deixant pas a millers de mosques que entraven apressa i no eixien en tantes corruixes.

 

Totes les cases tenien: corral, porta i portaló, que donava eixida a un atre carrer, i, per la mateixa excusa de voler passar d´un carrer a un atre, s´entrava i s´eixia per ell, només saludant a la veïna i dient-li lo que anaves a fer. Aixina yo passava de casa la tia Guadalupe, Rosario o Ramon, per a estar més prop de l´horta, i poder jugar a pilota o a d´ahí d´ahí teuladí, joc en el que de premi te podies endur més d´un bony. O anava la mare a la casa de la veïna, per a demanar-li un grapadet de sal, un manoll de jolivert o un trosset de pa, casi com ho feya el pobret que de porta en porta pregava, en educació i resignació quan li dien «atra vegà serà, germanet».

 

Ara, aquella intimitat ya no se té, encara que com yo tinga veïns com Manoli, Diego, Aurora, Jaime o Ismael Coll, amic també de charrades i enamorat de la montanya i la mar. Com he dit, els veïns d´ara, sent bons, no són com aquells.