En les redolaes de Sent Vicent del Raspeig

Per Ricardo García Moya

Hui, no molt llunt de Sent Vicent del Raspeig, ya tenim en els Carrefour d’Alacant els cuaderns de fals “valencià” pera vacacions: 9 euros, unes dihuit fulles tinyoses. Ha vist els de Santillana y están en catalá del PP = IEC, en sintaxis com “la Nuria”, en artícul femení davant de nom propi, y castellanismes catalans com “tarda”; aixina, els chiquets valencians dependrán a escriurer en catalá: “jo sortiré aquesta tarda amb la Nuria”; que, en idioma valenciá modern, tindríem: “yo eixiré esta esprá en Amparo”. La fansella catalanera s’ha fet l’ama de tota l’Administració. L’atre día, en Elig, em donaren el catálec o “guía didàctica” pera enganyar chiquets en l’asunt del “Moriscos del Sud Valencià”, ahon les institucions d’Elig donen una image enmelá dels moriscs del Sur del Reyne de Valencia que, la veritat, sempre anaven en gavinet esmolat en els morregals, preparats pera ajudar a les incursions dels nortafricans islámics pera degollar, furtar y raptar en les costes del Reyne de Valencia (qui no s’heu crega, que escuadrinye archius). Els manyofles d’este porrat anacrónic, en dinés públics (¿crisis?, ¿ahón n’hia crisis?), tenen com a finalitat la inmersió en catalá; y mostra d’esta desvergonya es l’us d’advérbits catalans com “sota” en lloc del valenciá baix: “sota domini musulmà”, y conceptes geopolítics com la gabulera “corona catalano-aragonesa” (Guia did. 2009, p.26).

Mentres, en la pardalota Diputació d’Alacant del PP no n’hia crisis y está atraquiná d’euros pera l’inmersió. Sempre balafiant dinés, li han donat el prémit Enric Valor de novela a la sinyora Pepa Guardiola, coneguda mestra que catalanisa chiquets per mig d’arcaismes y catalanismes dels diccionaris del PP y Bromera. El cas es que s’ha embolchacat 17.000 euros dels imposts (¿crisis?, ¿ahón n’hia crisis?), mentres la gent no te ni pera pipes y tramusos. La sinyora, perfil d’astuta áliga, aparegué triunfant junt al diputat de Cultura del PP, Pedro Romero –ahuelot encorbatat y formalet eixit d’un fosc oli de Gutiérrez Solana- que asbramá esmusants alusions a “las distintas Nacionalidades del Estado”. Aixina d’abertzale se mos ha tornat la prostática vellea del PP. L’home volía fer mérits davant d’una escupinyaeta (paregut a atre) del integriste Ahmadineyad que, en ulls com a hous (en h- epentética), dirigía telepáticament al fósil peper y a la melsuda dels 17.000 euros (¿crisis?, ¿ahón n’hia chisis?). L’ayatolá idiomátic era Bernat Bataller, ninja comercial de Bromera, l’editorial engrunsaeta per el PP, la que sap catalanisar en més finea als valencians. Pera l’edició d’estes obres en catalá sempre te dinés Benvestit Camps (¿crisis?, ¿ahón n´hia crisis?).

La vitat es que no vaig a pédrer renglons parlant de la vilea d’un prémit que du el nom d’Enric Valor, albolotapobles catalaner. Aixina que parlaré de la So Pepa que, baix la mirá inquisitorial d’Ahmadineyad Bataller, diu: “Me he documentado para no caer en incongruencias y anacronismes”. La noveleta, o lo que siga, a partir de setembre la tindrán que comprar y llegir l’indefens alumnat per orde dels mestres inmersors; total, per 10 ó 15 euros (¿crisis?, ¿ahón n’hia crisis?). El tema está ambientat per el 1200, dasta l’aplegá de Jaume I a Valencia; aixina que ya captem el mensage subliminal. L’autora diu que ha meditat tot; pero a la primera cullerá, moscarda. Eixa moscarda anacrónica es el catalá “desordre” que Pepa oferix en el títul. Me figure a Pepa Guardiola calfanse la cholla pera obtíndrer el prémit: “A vórer.

El títul te que aclarir que soc catalanera llingüística de corpenta, perque Bromera y el círcul del PP asoles premien a qui escriu en catalá. ¡Fotre, ya el tinc!: El desordre de les dames”. Ella, com a mestra, sap que “desordre” es un barbarisme catalá dut en el sigle XIX. Desconegut en valenciá, Escrig no l’arreplegá en son diccionari de 1851, pero sí els fematers floralistes que catalanisaren l’edició de 1887. Del lletí “ordo, ordinis” ixqué el cultisme valenciá “orde” y, anyadint el prefix negatiu des-, el sustantiu cult “desorde”. El vocable “orde” está present desde l’orige de la llengua dasta nostres díes; y, respecte a “desorde”, estava arrailat en clásics com Joanot Martorell, “desorde” (Tirant, c. 1455). En realitat, la tirereta d’autors abarcaría a tots els escritors valencians dasta l’ampastrá catalanera: “desorde” (Fenollar: Lo procés de les olives, 1561, f. 34); “un desorde, porta un orde” (Ros, Carlos: Tratat, 1736, p. 100); “gran desorde arreglat” (Serrano: Cent. S. Vicent, 1762, p. 153); “unes caires en desorde” (G. Capilla, José: Un casique a redolons, 1872, p. 7); “¿Quín desorde es este...?” (Martín, A.: L’alegría del dolor, 1927, p. 5); “desordenar sa intenció” (Llull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521); “desordenat” (Esteve: Liber, 1472), etc. Per cert, la pluralisació valenciana ya la trobem en Isabel de Villena: “desórdens” (Vita, a.1497)

Pepa Guardiola tría el barbarisme catalá “desordre” -en vibrant epentética, no etimológica-, com a lletrero publicitari dels seus ideals llingüístics: la catalanisació del valenciá y, per el tema del llibre, també de la gábula respecte a una Catalunya del 1200, invent anacrónic dels nacionalistes del XIX, com demostra la documentació. Catalunya no havía naixcut en temps de Jaume I (no tingueren moneda en el nom de Catalunya dasta el sigle XVII, en la Guerra dels Segadors, cuan Francia enguiscá contra Espanya), y tampoc cap d’idioma catalá. Asoles trobem condats com el de Barcelona y reynes com el de Valencia, ademés d’un caótic romans d’isogloses en moviment aleatori. Gracies al PP, els estudiants valencians creurán que escriurer barbarismes catalans com “desordre” es més cult, y de profit pera ampomar 17.000 euros (¿crisis?, ¿ahón n’hia crisis?).

Respecte a que Catalunya no tingué moneda d’eixe nom, es válit l’artícul que vaig publicar en 1997 y que abaix reproduixc en part. L’asunt va de que’ls florins d’or de Valencia y Aragó no tingueren un equivalent “florí de Catalunya”. Este fet históric deixa en les vergonyes al aire als taimats del IEC que, en molt de reguiny, afirmen que’ls reixos s’equivocaren, que’n realitat volíen dir “florí de Catalunya”. Es raro, perque el nom de Catalunya no apareix en cap de moneda dasta el 1640, cuan l’ocupació de Barcelona per els francesos. Es curiós, molt curiós que, en el sigle XIII, en el XIV, en el XV y en el XVI... eixe Imperí Catalá tan chipiritifláutic no tinguera una puta monedeta en el seu nom acunyat, ¡che, quína llástima!. ¿Solució?. Molt fácil, ahón apareix acunyat en les monedes els títuls de Reynes de Valencia o Aragó, l’IEC diu que vol dir Catalunya. Es la mateixa tracamandana usá en la llengua. Aixina, ahón els prosistes, diputats, jurats, místics, coloquiers, membres de la Cancillería, notaris o poetes afirmaren per escrit que escrivíen en llengua o idioma valenciá, l’IEC de Barcelona diu que volíen dir catalá. Y qui diga que no es un fasciste blaver.

Estos académics, en poder paranormals (¿perteneix Aramis Fuster al IEC?), s’introduixen en l’espírit de Joanot Martorell, Roiç de Corella o del Artiacá de Morvedre y, en máxim de rigor filológic, pregunten: “A vórer, sinyor Roiç de Corella, díganmos la veritat y no sigá fill de puta: ¿Veritat que vosté volía dir llengua catalana y no valenciana en 1496? .—Sí, sí, volía dir catalana; pero no em trobava be eixe día, m’havía engaldit un llibrell de chulles de birra (ovella que ha parit molt, prou vella) en allioli y...”. Tot científic, rigurós y aplaudit per les Universitats planetaries del Univers sancer. Astó que seguix es part de lo escrit fa anys sobre els florins del “Imperi Catalá” de fanc y pallús:

«EI paso dado es admirable, pues normaliza como catalanas a las monedas de la antigua Corona de Aragón y media Francia, etiquetada ahora por Crusafort como la Occitania Catalana: Marsella, Cannes y hasta el Mónaco de Rainiero. En este libro, "molt seriós", nada es arbitrario; llamar catalanas a monedas de otros territorios tiene su fundamento en los trabajos del IEC para racionalizar la taxonomía numismática del III Milenio. Estos son los argumentos de Crusafort: "Barcelona, Perpiñán, Valencia y Mallorca fueron los talleres emisores del florín catalán, una moneda que fue conocida como florín de oro de Aragón, por la titulación del rey que aparecía en la moneda: REX ARAGO, pero que tenía bien poco de aragonesa. Es uno de aquellos casos en que la denominación histórica resulta completamente confusa. Por eso nosotros preferimos hablar del florín catalán." (Crusafort, M.: La moneda Catalana, Barcelona, 1996, p. 89). Esto es rigor científico, sin acritud. Si el Institut prefiere llamar "florín catalán" a las piezas acuñadas en Valencia y Aragón, ¿por qué se opone la caverna a esta científica normalización e insiste en llamar florín de Aragón al florín de Aragón? Hombre, por favor, un poco de seriedad. Además, a los doctores del IEC tampoco les gusta eso tan feo de REX VALENCIAE y REX ARAGO que figura en las monedas. Seguro que los monarcas querían grabar en esas monedas el bonito título REX CATHALONIAE, pero la confusión histórica lo impidió. Menos mal que todas las universidades del mundo y el Institut d´Estudis Catalans están en la tarea de solucionar estas nimiedades» (G. Moya: Las Provincias, 27 de Enero de 1997)

Estos chiflats expansionistes falsegen tot, cambiant el nom del florí valenciá o de la llengua. Tenen agarrá la paella del mánec en el Reyne de Valencia, el Regne de Mallorques y, per supost, dasta en el chaletet dels Borbons. Y mentres, pera porcaes millonaries, les que fa el PP desde les institucions. En el “Suplement Fogueres d’Alacant 2009”, del diari madrileny El Mundo, en subvenció d’anuncis de la Diputa y Ajuntament d’Alacant, s’oferixen lliçons de catalá en artículs referents a la coca “amb” tonyina, en eixa preposició catalana que trenca la sintaxis del idioma valenciá. Atre periodiste trabuquer falseja dasta la morfología de Bernat y Baldoví al escriurer “no costa un patxo” (El Mundo, Supl. p. 26), cuan l’original de 1845 diu “no costa un pacho”. Sinse vergonya, atre artícul trata sobre “El Tío Cuc i altres...” (ib.p.26), pero en eixe semanari alicantí asoles usaren l’indefinit “atre” del valenciá modern, y no tant modern, perque ya en el sigle XV trobem eixemples. Tot te que ferse en catalá y, buscant este fi, el PP tira els dinés de mosatros a carretaes (¿crisis?, ¿ahón n´hia crisis?, diu “El Bigotes”).

Qué amarc es tot astó, y més cuan u sap que´l semanari El Tío Cuc d’Alacant donava prémits a qui escriguera en valenciá, no catalá. Aixina, en 1924 fea un concurs sobre’ls efectes del tabaco (“tabac” es sistelleta, en valenciá) . Els alicantins (gentilici tan válit com alacanti) teníen que respóndrer al preguntat: “¿Qué li pareix a vosté el tabaco?”, y aclaría que “estos prémits” es donaríen a qui millor heu fera: “les contestacions tenen que estar escrites en valensiá, han de ser curtetes, han de tindre grasia y no han de tindre marranaes” (El Tío Cuc, Alacant, nº 52, any 1924). Gracies al PP y als gandumbes valencians, les guilopandes catalaneres son condició sine qua non pera gafautisar prémits millonaris (¿crisis?, ¿ahón n´hia crisis?, diu l’académic Taranyina).

Ara, buscant alluntarme mentalment dels mercolfes del PP, m’acostaré a un asunt poc atractiu als filólecs del IEC: el polémic significat de “raspeig”, que apareix en el topónim de Sent Vicent del Raspeig. Trencacaps semántic, ningú coneixía l’auténtic significat del determinatiu del topónim, y la documentació escaseja. Segons conta un croniste llocal, els republicans donaren atra lliçó d’Educació pera la Ciutadanía cremant els paperots migevals que aumplíen l’archiu, sinse aplegar a tráurerli el bandull al archiver: “a consecuencia de los hechos de julio de 1936, fue incendiado el archivo municipal y parte del parroquial”. Els progresistes, no satisfets en la cremá dels manuscrits, també cambiaren el nom per el de “Floreal del Raspeig”. A Sent Vicent no el socarraren, pero algú en talant y poquet fum d’imprenta volía fero. Lo documentat es que, en l’any 1560, s’edificá en el puesto ahon havía predicat el Patró del Reyne de Valencia, en el llogaret del Raspeig, una ermiteta, per desig del ciutadá d’Alacant Pere Maltés, devot del milagrós flare migeval.

Més de u pensá que “raspeig” no significava res, y que sa morfología era resultat d’alteracions d’un mosarabisme. La veritat es que n’hian variables com Respeix, que apenes han mereixcut l’atenció dels etimólecs. En el sigle XVII, cuan Alacant pagava la festa anual de Sent Vicent, el croniste deixá esta anotació: “Gastos de las fiestas que hace la Ciudad de Alicante. A los Mayordomos de la fiesta de San Vicente Ferrer, en la Hermita (sic) de la partida del Respeix” (Ests. de Alicante, año 1669, Orihuela, 1699, p.117). Els ciutadans del Alacant de hui (murcians, manchegos y andalusos, la majoría) fan tot lo posible pera aufegar la memoria de Sent Vicent Ferrer. La Diputa del PP d’Alacant formiga les arrails valencianes al sur de Denia, y pera fer aixó sempre te fotracá de dinés (¿crisis?, ¿ahón n’hia crisis?, diu Donya Aulora Bacores de la Escupinyá).

Ara ya tenim probes del semantisme amagat baix grafíes ductoses. La noveleta morfológica del vocable discurrix dins dels trulls del Reyne de Valencia, ahon treballaven en la raspallaora pera “separar los escobajos de la uva algo pisada, que ha de echarse en las tinajas para hacer vino” (Escrig, 1851, 1887), faena dita “raspallar: limpiar el grano o la uva”, o lo que´s lo mateix: llevar el raspeig y la brisa. Estes dos paraules valencianes son d’orige mosárap, apareguent “brisa” en clásics com Jaume Roig: “ple de verema /... aparta, fondo / la brisa” (Espill, 1460), documentanse en totes les époques: “veníen com a la brisa (del raím) els mosquits” (BSM, Ms. 6781, Gayferos, c. 1660); “brisa: granet; orujo, los huesos que hay dentro de las uvas” (Sanelo: Dicc. c. 1800); “brisa: orujo... hollejo de la uva después de exprimida” (Escrig: Dicc. 1887). Respecte a “raspeig”, son semantisme apareix en nitidea en una comedia ahon duen raim del secá al trull, ahon el trapichen “arrancantli la brisa y el raspech” (Vicent A.: El Trull, 1929, p.58). L´enredro naixqué de la sibilant africá sorda, que apareix en valenciá com a “ig” y “ch”, sinse valor oclusiu al fi de paraula: Elig, bateig, raspeig, lleig = Elch, batech, raspech, llech. Proba d´astó es el gentilici raspecher, derivat de raspech, documentat en el sigle XIX: “raspechers” (Llorca, J. Batiste: Festes del Palamó, any 1896); y la normal dualitat morfológica del topónim: “en San Visent del Raspech han organisat... en el Raspech han posat una escola” (El Tio Cuc, 2ª ep. nº 39, 55, Alacant, 1924) Raspeig o raspech equival al castellá “raspa o escobajo: raspa que queda del racimo después de quitarle las uvas” (DRAE).

Per tant, “raspeig” es un sustantiu valenciá que encano, crec, l´han arramblat els filólecs condals (en el DIEC, edició 1995, no apareix). Atres paraules si les furtaren, com el citat trull, de grafía pareguda pero diferent al occitá “truelh”, el migeval francés “treuil” o l´antic catalá “truyl”, formacions paraleles y derivaes del lletí “torculum”. La morfología trull apareix per primer vegá en texts valencians, siga en un doc. del Archiu del Reyne de Valencia (any 1406), arreplegat en DCVB; o en sermons de Sent Vicent Ferrer (Quaresma,1413). Y en estes rahonamentes de secá em despedixc dasta l’otony. Bon estiu y a péndrer gotots d’horchata d’Alboraya (en Daniel, clar; no en horchateríes catalaneres que fiquen suc de creílla y sacarines).

N.B.: Les jagantesques obres del aeroport d’Alacant ya están adquirint un tamany cuatre vegaes més gran que’l poblerí de Valencia. Desde Madrit y Barcelona, castellaners y catalaners, estant fent el nuc a la capital del Reyne, mentres es chuplen el dit els sanc d’horchata (¿crisis?, ¡ji, ji!, ¿ahón n’hia crisis?, ¡ja, ja!, diu Rita Barberá). Els nous alicantins, agraits per la riuá de millons d’euros, asbramarán atra vegá el “¡Puta Valencia!” en la cremá de les fogueres (¿crisis?, ¿ahón n’hia crisis?, diu Montilla y Olé).

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari