M%EF%BF%BD%EF%BF%BDnica%20Oltra%20y%20els%20antepasats%20de%20Font%20de%20Mora

Mónica Oltra y els antepasats de Font de Mora

Per Ricardo García Moya

Ambientá en temps republicans, ¿any 1932?, Peris Celda mos deixá “La Bolcheviquí del Carme”, escrita en morfología caótica per endenyament del catalanisme que pariría les normes de Castelló (llixcam del IEC). La protagonista es Electrina, chicona republicana del bario de Carme (en valenciá també tenim “bario”, en vibrant simple) que unix ingenuitat y bellea; aixina, en sa quimera als Borbons sustituix els jardins del “Real” -els populars Vivers-, per Jardins del “Quinset” (p.13). Esta Electrina era antepasá ideológica d’atra vehina dels mateixos carrerons: Mónica Oltra, diputá que patix “relacions esquisofréniques” en Valencia, segons son Blog. Com es abogá sap el significat dels termens, y unes relacions esquisofréniques poden aludir a alteracions de la realitat, alucinacions, cámbits destrellatats de conducta, etc.

Gracies a esta dona s’ha acabat la impunitat pera’ls que pensen torturar per asunts polítics. La diputá Mónica Oltra, feta un jagant Golíes, ha escomensat a arrear carchots als que tenen antepasats ideológics torturaors y, de rebot, dasta a la melsuda Milagrosa Martínez li ha caigut tamboriná. May s’havía parlat en tanta crudea desde 1936. Cuansevol día, en el furor dialéctic, alguna compresa eixirá volant y l’ampomará Font de Mora (matemáticament, per ser nano y cabut, te més posibilitats d’impacte).

¿Quí es esta lleona del Carme?. En son Blog aclarix tot: “Mónica Oltra Jarque, 39 años. Sexo: mujer. Horóscopo: capricornio. Año zodiacal: gallo”. En castellá y catalá, que traduixc al valenciá, recorda: “Naixquí de la parella d´emigrants Joan y Angeleta. Parella, que no matrimoni, perqué la lley franquista els impedía casarse en aquell moment”. ¡Pobrets novios!. Els franquistes del 1970 no permitíen casarse als enamorats; y clar, follant follant va eixir la chiqueta Mónica. També diu: “Vixc en el bario del Carme de Valencia, ciutat que vullc pero en la que mantinc una relació esquisofrénica... desde’ls 15 anys milite en l’asquerra y el valencianisme”. El seu ídol es Berlinger, el Carrillo del PCI; y, en el Blog, apareixen catalanaes com: “A l´atzar agraixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Més que La Internacional, el seu himne deuría ser el de Jeanette: “Soy rebelde / porque el mundo me ha hecho así...”. Açó es raro: ¿”Mujer rebelde, Capricornio, año zodiocal Gallo”?. ¿Parlem d’una dona del Compromís, de Nuria Bermúdez, de Raquel Mosquera... ?.

Les ridiculees que escriu em fan ductar: ¿será el factótum “El Bigotes” qui ha redactat el Blog pera afonarla?. El cas es que li agrá la marcha y el marmolar (ella preferix el catalá “xafardeig”). L’abogá, als 40 anys, s’ha fet famosa per acusar als del PP de tíndrer antepasats ideológics torturaors y asesins. Cabrechat, Font de Mora tingué una reacció típica del Tro de Bac (espécimen del carchofar valenciá, junt als Sanc d’Horchata, Nonsabo y Fent de Mona), que pega l’esclafit y asoles produix roído, aulor, fum y una taqueta en terra. Nyerviós y roig com una tomata, Font de Mora increpá a Oltra: "¡Mis antepasados no han sido ni torturadores ni asesinos, que quede bien claro, diputada!".

Font de Mora, tin sensatea y no sigues amotiner (eixagerat). Eixa dona no ha dit que ton pare li fera l’anatomía a ningú. Ella parla del parentesc moral, no l’aleatori de que un polític actual tinga pare o yayo bochí franquiste. Lo que denuncia es que, intelectualment, sou lo mateix que’ls franquistes d’antany. L’abogá Oltra, en poders paranormals pera escuadrinyar pensaments d’atres, ha descubert que vos agradaría tráurer els nyitols al rival polític, com feen els antepasats ideológics; no els del abre genealógic.

Si la dreta fea barbaritats, l’asquerra també. En el Reyne es torturá dasta la mort a persones per tíndrer atra ideología. Els buscaven vius. D’ahí que vórer a una mixorrera del PC en la camisola del lletrero: “Se busca. Sólo vivo” (“Wanted. Only alive”), pera cuansevol que conega nostre pasat es un espectácul terrorífic. Els de l’asquerra sempre volíen agarrar viu al disident, y no pera ferli cosquerelles. Te conte, eufórica Mónica, un cas que vaig estudiar: el d’Andrés Ivars, considerat el millor paleógraf valenciá per 1930; pero, ¡che, me cague en la puta!, era franciscá y valencianiste el molt bort. El 8 de setembre de 1936, a la matiná, aparegué tirat com un gos a la eixida de Gata de Gorgos. Tres mesos abans estava en Madrit, dirigint la publicació pera erudits “Archivo Ibero-Americano”. El 20 de joliol anotá en son diari que “guardies d´asalt y milisies socialistes” havíen cremat sa residencia: “¡Quína tris-tea!... les 40 carpetes de documentació, suor de 25 anys d’escorcollament d‘archius”. Tot fet fum, dasta primeres edicio-ns de Beuter, Martí de Viciana, Mateu y Sanz, Xi-meno, etc.

Vestit de seglar, Ivars deambulá aborronat per Madrit: “me despedixc (...) m‘ha entristat al vore l‘ale-gria de la gent al mirar la cremá y destrucció de les pa-rroquies de Sant Andreu y St. Isidro (...) m‘han cacheat (...) en la Porta del Sol anava una quadrilla de chics pistolers y en mig una chica vestida d’home en grans melenes, cara groga, ulls espantats, amena-çant ab una gran pistòla a dreta y a esquerra”. Estes chicotes, eufóriques y delirant per el poder de la mort, buscaven gent pera practicar Educació pera la Ciutadanía (qui que no anava al clot capat, eixía desollerat). En octubre de 1936, mentres els obrers aubríen trin-cheres en el front de Madrit, Mª Teresa León y Albertí feen tantrisme en el palau del carrer Mar-qués del Duero. ¿Patíen molt al vórer cóm Espanya s’aufegava en sanc?. No, al contrari. Nostálgica, Mª Teresa heu recordava: "Días felices ¿Felices los días de guerra? Los mejores de nuestra vida" (Memorias, p. 380). Mª Teresa conta qué bonico era pasejar en cochet per Madrit, columbrant y detenint a ciutadans en aspec-te fasciste (p. 289). La eufórica Mª Teresa León manyoflava el cárrec de “Secretaria del Comité de Agitación y Propaganda Interior de la Alianza de Intelectuales”. La veritat es que sona actual, ¿veritat?. Ni Pilar Bardem ni González-Sinde anaven en Mª Teresa.

Monica Oltra: astó d’Ivars está escrit en llapisera, en un Diari que recorda al d’Ana Frank. Les simpátiques llibertaries, “chiques empuyant pistoles”, obligaven als peatons a salu-dar puny en alt. El paleógraf pre-sentix sa mort y, buscant amparo, viajá a Benisa; pero els progresistes el detingueren en l’estació de Denia el 7 de setembre de 1936. No portaven el lletrero de “Wanted. Only alive” en la camisola, pero el buscaven viu, ¿pera qué?. Tu no heu saps, Mónica, pero n’hian millars d’eixemples documentats que hu expliquen: aixina, a Plácit García Gilabert de Benitachell (tenía la teua etat y, com Ivars, estudiá en Roma; calificat “Summa cum laude”), els pro-gresistes li donaren una lliçó d’Educació pera la Ciutadanía prop d’Aixabia el 16 d’agost, ahon aparegué fet pentols entre cudols: li havíen tallat els hous (sí, en h-), el cos estava traullat a forats fets en ahulla saquera; li havíen arrancat una orella y tret un ull. Diputá Mónica: ¿eren els teus antepasats ideológics estos artistes de gavinet y ahulla?. Fer preguntats no es oféndrer.

Bledana Mónica: en l’any 1989, cuan teníes 19 anys y 4 de militant d’asquerra, en el recolse del camí de Gata de Gorgos ahon tiraven als torturats, alçaren un monument chicotiu en recort del asesinat filólec Ivars. Als pocs díes, el nom del paleógraf l’havíen picat dasta sa desaparició y, una semana més tart, tot estava desfet a martellaes dels progresistes d’asquerra. Yo, que soc ateu rebordonit per lo matí y pereós agnóstic per l’asprá, no crec que un ser humá, perque siga franciscá, mereixca la tortura y mort que practicaven els tolerants de l’asquerra.

Parles del any 1975 en la simplea d’una peliculera subvencioná per González-Sinde, tallant la societat en ángels d’asquerra y butonis de dreta, cuan els "antepasados ideológicos del grupo popular torturaban en comisarías y hacían juicios sumarísimos por razones políticas". La realitat era més poliédrica. Tu teníes 5 anys; y yo, 33. El franquisme anava antabuixat per l’any 1975. Yo havía estat a principis d’estiu parlant en Nazabal Iztueta, chicona d’uns 20 anys que la Guardia Civil l’havía “interrogado hábilmente” en Villafranca (hui es Ordizia), y, entre atres delicadees, l’ascabusaren en una pica ahon s’havíen pixat. A atre jovenet, Etxebarría, li deixaren mig sego d’una punyá en Martutene, y la llista sería llarga. Molts de mosatros, en 1975, pensavem que ETA buscava llibertat y democracia; no sospechavem lo que s’amagava raere d’una gent de comportament agradable y educat. En Donostia, yo vaig estar de vins en una cordial Belén González Peñalva, més coneguda com a “Carmen” del Comando Madrid; y recorde en nostalgia el sopar en el caserío que tenía al costat de Tolosa l’amic Aramendi, u dels raptors del industrial Suñer. Per supost que ningú coneixía l’atra activitat d’estes persones. Les fronteres entre’l be y el mal estaven boiroses pera molts de mosatros. El cervell huma patix fluixea y admitix informació cuan es masiva. Un eixemple actual es que’ls valencianistes han caigut en lo mornell semántic del expansionisme catalá, y parlen de Balears y d’unes llengües balear, menorquina, etc. Totes les isles (sí, isles) eren el Regne de Mallorques o Mallorca, y teníen el mallorquí com a idioma, en els seus dialectes e isogloses dialectales: eivissenc, felenitxer, menorquí, pollensí, etc. El catalanisme, unflant l‘ego dels convinenciers, desfá territoris, siga el Regne de Mallorques o el Reyne de Valencia.

Aquell estiu de 1975, en Franco despedinse del mon, aní a un “Congreso Internacional de Pedagogía” en Barcelona. L’opúscul de les ponencies heu tirí al fem fa anys. Era inútil y, ademés, la meua aportació no la incluiren per rahons obvies. Allí tinguí cert protagonisme per una anécdota: cuan estava acabant el Congrés, els que presidíen la Taula demanaren les últimes sugerencies pedagógiques y, com a bou solt, entreguí una nota que, sincerament, no creguí que’s llegira davant del 500 asistents; pero qui presidía era un tantmesindona guatemaltec o panameny y -cuan la gent estava amodorrá per rollos de teoríes de la Gestalt y la psicología de Hogg-, l´home llixqué: “Ricardo García Moya propone que este Congreso rechace la sentencia y pida el Indulto para los condenados a muerte, etc, etc.”. La proposta es votá braç en alt, molt rápit, y allí asoles alçaren la ma un australiá, dos inglesos y pocs més; pero els companyers de l’asquerra s’afonaren en les botaques.

Els poliseros de la secreta, que estaven pacíficament fent mondonguilles en un ángul del jagantesc saló, no anteníen res; pero, pegant ullaes series, escomensaren a preguntar per lo baixet quí era l’enredrant García Moya. Més blanc que la cals, aporigat y sinse pédrer un segón ixquí disimuladament, palpant en la bolchaca el billet d’avió pera Manises y deixant als congresistes escarotats. Casualment em trobí en l’aeroport de Barcelona a la dona de Genovés (pintor de manifestacions en els “grises” raere). Várem fer el viage junts, marmolant del Congrés y del Jui de Burgos. Eren temps de cámbit y tots anaven buscant la llibertat. Erem tan panolis que dasta comprávem discos de Raimon perque, ¡ay!, creíem que defenía el valenciá. Encá tinc ací el disenyat per Tapies, en el repugnant “Indesinenter” d’Espriu. Com la majoría de burrimacs progres, votí a Carrillo en les primeres eleccions . En aquells anys era tal l’ambolic que la meua dona, apenes coneguda per mi, pasava les vespraes en el garito catalaner (¿Tres i Quatre o Set i Mig?, no m’anrecorde be) del carrer Soletat, front al Colege del Patriarca, ahon encá no sé qué fea en Boret de Paterna, un tal Serneguet y atres joyes sardaneres. Lo que recorde es la presentació d’una chicona en l’Ateneu de Valencia, que cantá junt a unes amigues meues. Li díen Mª del Mar Bonet.

Está mal parlar de u mateix, pero com a esta part del artícul asoles aplegará Mónica Oltra y, a lo millor, Font de Mora, heu conte pera eixemplificar la inquetut que teníem, dasta els que no havíem fet res. En aquell temps, desichant viurer en terres eixótiques pera un valenciá, vaig estar dos anys de catedrátic en l’Institut Diego de Guzmán y Quesada en Huelva. Una nit de febrer, ¿1976?, estava desvelat y, al tíndrer la meua habitació en un primer pis del “Paseo de la Independencia”, el roído del carrer es ficava per el balcó. Sería la una y mija de la matiná cuan escoltí de llunt el pas militar d’un pelotó o companyía. Als pocs segons, el roído de botes de soldats s’acostava més y, encá que no n’hiavía motiu, pensí: “Estos mardanots venen a per mi”. Gitat en el llit, casi amagat baix els llansols, s’ascoltá una veu de cabiscol : “¡Aquí, aaalto!”, y uns colps com de culates de fusils en terra. Tremolant de la coroneta als peus aní a aguaitar per el balcó y allí, a pocs metros, estava tota la formació d’uns costalers mig borrachos que’s preparaven pera la Semana Santa. Els temps de les chicones llibertaries y dels franquistes havía pasat, per sort.

Ya heu veus, Mónica, no estem en 1936, ni sixquera en 1975. Ningú vol ferte res. Tens llibertat pera donarli batistots a Font de Mora, y asbramar que Milagrosa Martínez no te altea pera’l cárrec y, ademés, els valencians te donarem a fi de mes una siná de dinés per dir simplees. Saps que Font de Mora no es perillós pera vosatros; tot lo més, degut a sa compacta constitució tro de bac –congestionat y casi del mateix diametro de cos, coll y cap-, se li pot escapar alguna descárrega que no oferix perill. Tu, Mónica, si estigueres al rant, pots pujarte la camisola del “Wanted” als nasos.

Parlant seriament (no el catalá “seriosamente”), diputá Mónica, vórer t’actuació dadaísta en les Corts m‘afoná tant que, pera péndrer moral, me’n aní a Oriola. Allí vaig fullejar atra vegá l’original del Liber Elegantiarum d’Esteve, incunable en lletí y valenciá del sigle XV , “latina et valentiana lingua”; pero també els llibres d’Oficis del sigle XVII, ahon obrers de vila, manobrers, forners y fusters s’estructuraven socialment pera deféndrers dels estaments gomiosos: Noblea e Iglesia. Heu feen en idioma valenciá; ya saps, aixó que a tu, Monica, te dona vergonya. Allí apareix, per eixemple, la “ch” valenciana: “lo pendó chiquet pera la festa del Corpus”, y sustantius com “antorches” (A. H. Oriola, Llibre d’Officis de Obrers de Vila y Pedrapiquers, 1625). ¡Aah, que dius que’s del 1625, de la decadencia que día Fuster!. No pasa res, també apareix en el 1400: “una entorcha o un ciri encés” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400); “denit ab antorches enseses” (Esteve, J: Liber elegantiarum, 1472). A vosatros, progresistes del Compromís, vos agrá més “torxa” en catalá del IEC, impost per la Generalitat de Font de Mora, l’actual Inmersiomán.

Els valencians anem de rodes a pilars. Estem repetint en el catalá lo que mos pasá en el castellá en el sigle XVIII, raere de la riuá de murcians en Oriola, cuan la normalisació castellana afectá dasta als Llibres d’Oficis, que tingueren que traduirse al castellá; pero ningú ductava de tíndrer idioma propi: “suplican se sirva mandar que en el expresado nuevo Libro se arreglen y tradusgan (sic) otros Capítulos del Idioma Valenciano en que se hallan a el Castellano” (A.H.Oriola: Libro de Horneros, 1735) Esta cita no la vaig incluir en “Historias del idioma valenciano” (a. 2003), per ser continuació del text reproduit en la p.241 (Tampoc está, per tant, en “Cronología histórica del idioma valenciano”, a.2007).

La majoría dels polítics de les Corts no aprofitaríen ni pera véndrer llimonaes en corregudes de bous. Tu, Mónica, te creus la nova Bolcheviquí del Carme, pero no aplegues a Milagrosa Martínez. ¡Quína vergonya vórer els teus numerets y astruperis en les Corts!. Eres com la Rita Barberá del Compromís, sinse motiu asoltes carcallaes o fiques ulls espantats, aubris la boca com un busó de Correus o fiques morros de llanda, parles farfallosament y gesticulant...; pero tot es cuento (sí, “cuento”; vórer DHIVAM); histrionisme de barraqueta de fira. Sou l’asquerra camandulera, sempre clucant l’ull als catalaners, com si diguereu: ¡Mireu cóm dic “xafardeix, aquesta, avui i exercisc”; soc dels vostres!. Doneu agonía. El Reyne está desfet (mentres el fals Principat creix), y l’asquerra te com a prioritat la catalanisació y sembrar l’odi entre mosatros.

En Oriola trobe valenciá escrit, pera no valencians. Gracies a polítics bonanit, diuen que son mediterranis, llevantins, murcians o catalans; de tot, menos valencians. Creuen que Valencia asoles es nom de ciutat, cuan era nom de tot el territori, y be que’l defeníen nostres antepasats. ¿Quí de Morella faría hui testament y aniría a deféndrer Oriola?. Ningú, mos enviaríen a cagar; pero els archius de Morella (Históric y Eclesiástic) conserven testaments dels valencians que ixqueren al sur del Reyne en operació de cástic contra els moros que feen incursions dasta Denia. Llegir els testaments dictats abans d’agarrar l’espasa es impresionant. Molts no tornaren, quedant soterrats y olvidats en terres murcianes y andaluses.

Nostra Historia ha segut dramática, encá que’ls llibres de nostra gramantola Generalitat l’amaguen. ¿Recorden vostés “El Patriota” de Mel Gibson, cuan els inglesos socarren a la gent d’un poble dins d’una iglesia?. Pues aixó també heu patiren nostres antepasats. En Oropesa (variant culta del topónim, també migeval) , a últims de setembre de 1619, tres galeons nortafricans bosaren uns 400 corsaris que aplegaren dasta la plaça major; pero la resistencia va ser forta, asoles el retor es carregá cuatre morots. Mentres, les dones y chiquets estaven en la fortalea, que quedá rodejá dels moros. Com no podíen entrar, la botaren foc dasta aufegar a les 50 persones que estaven dins, fugint en acabant als navius. Els nostres antepasats tampoc anaven en tendrees en esta gentola. Entre la documenta-ció valenciana del fals Ar-chiu de la Corona d’Aragó (furtá per Catalunya en l’any 1852, per la estupidea dels parásits polítics valencians), trobí fa anys l’autorisació del 20 d’abril de 1590 pe-ra recompensar a la companyía de valencians de la Vila Joyosa que, díes abans, s’havía an-frontat als pirates: "los de la Vila Joyosa han acudido a Valencia con las siete cabezas de moros que mataron y piden se les paguen por cada una cinquenta reales" (ACH, Sec. Reyne de Valencia, leg. / 651).

Deixant bonyátils anfrontaments entre mosatros -que tant li agrá recordar a la rediviva bolcheviquí del Carme-, la última vegá que les dones valencianes defengueren el Reyne davant de bayonetes y proyectils va ser en la guerra contra Napoleó. En “Defensa de Valencia y castigo de traidores” (Madrid, 1808), un tal Castrillón descriu l’atac del eixercit de Moncey y la participació de dones y chiquets en les barricaes, ajudant als artillers, preparant la metralla (p.24) o fent parapets (p.26). Hui, en l’autoodi dels catalaners com a estandart, les aserpotes emplomaes valencianes es mordinyen entre elles; pero es tornen ovelletes davant del fasciste expansionisme catalá y el desprécit dels castellans. ¿Y encá volen que’ls votem el próxim dumenche?. Els botaríem, sí, els botaríem llunt del Reyne de Valencia.