De%20Daniel%20l%EF%BF%BD%EF%BF%BD%EF%BF%BDHorchater%20als%20%EF%BF%BD%EF%BF%BD%EF%BF%BDorxaters%EF%BF%BD%EF%BF%BD%EF%BF%BD%20Nerea%20i%20Antx%EF%BF%BD%EF%BF%BDn

De Daniel l’Horchater als “orxaters” Nerea i Antxón

Per Ricardo García Moya

Als chicons que manyoflen Suc de Lluna S.L. (Monorxata), els diuen Nerea y Antxón; noms tan valencians com la morfología “orxata”. L’any pasat ya arreplegaren un prémit en el Palau Sent Jordi de Barcelona, ¡norabona y dinés!. Yo comprenc que véndrer horchata en Barcelona es l’ansómit d’Antxón y Nerea; pero, de veres... ¡quín asmusament de neurones em donen eixos carrets plastificats que ixen per Falles, tots iguals de falsos, coents y, ademés, ferint la llengua valenciana en el catalá “orxata”!. Pareixen la versió bacorera y de cartó pedra de la “División mecanizada Brunete” de la normalisació catalana. Fugint d’estes fetilleríes (cast. cursilerías) respalaes per la Generalitat del PP, el dimats pasat vaig acostarme a Alboraya (topónim en y grega desde 1238) pera ferme un gotet d´horchata en algún puesto valenciá de soca y arrail. La veritat, pensí que aplegava a la Catalunya montillera al vórer carrers rotulats en castellanismes catalans com “Picapedrers”, olvidant al clásic y modern valenciá “pedrapiquers”; pero més em soflamá la sanc uns lletrerots en barbarismes catalans com “orxata, orxater, orxateria”. ¿Quí ha enganyat als cándits horchaters? ¿Els obliga nostra miserable Generalitat a escriurer en catalá?.¡Ay, mare, quín cudolar!. Ademés, tot m’ixqué tort el 24 de febrer. Anava a péndrer horchata en Casa Daniel pera amelarme els morregals, y no l’aubríen dasta l’u de març.

Com el treball dels poliseros idiomátics de la Generalitat del PP es enredrar y catalanisar, convé aclarir que’l suc de chufa s’escriu en valenciá “horchata”, per ser cultisme derivat del lletí hordeata (orige d’atres corrupcions com el curiós marroquí rocata, l’italiá orzata y catalá orxata). Raere del 1707, per la situació económica y la fluidea de tránsit entre reynes, els horchaters valencians la dugueren a Madrit, introduint també el sustantiu y derivats. Significativament, horchater y chufer eren casi sinónims de valenciá: “Sale un valenciano... el comerciante de chufas” (Bib. Mun. Madrid, de la Cruz, R..: Fin de fiesta, 1789) Els valencians aumpliren Madrit de paraetes ahon veníen horchata de chufes, com descriuen els lliterats: “un valenciano ligero y frescachón, con sus zaragüelles... Llamábase Vicente Rusafa y era natural de Algemesí... y se vino (a Madrid) a colocar un puesto de horchata de chufas” (Mesonero Romanos: Escenas matritenses, 1839). El ductós mosarabisme valenciá horchata (segons Corominas), sempre mostrá h- y -ch-, exceptuant escrits populars ahon també ixíen incorreccions com escriurer “aver” sinse h; aixina: “dos gots de orchata” (Coloqui de Tito y Sento, 1789).

Els bachoques colaboracionistes diuen que horchata es castellá, amagant que, asobint, els productes duen el seu nom al lloc ahon s’exporten. Aixina, del mosárap valenciá “fideu” (DECLLC, III, p.1014) ixqué “fideuá”, sustantiu del valenciá modern en la característica perdua de “d” intervocálica. Els castellans han agarrat plat y vocable, com pasá en horchata, respetant la morfología valenciana; pero els catalans, escagarrusanse en la “fideuá” y en els gandiers que la pariren, l’han catalanisat com a “fideuada”. Vagen vostés a cuansevol granmercat y comparen la “Fideuá, MARINESA, La Coruña”, y la “Fideuada, NOMEN, Catalunya”. Els catalans s’arroguen el dret de fer cámbits o vetar tot tipo de morfología valenciana enfrontá a la catalana. Horchata era atre dels vocables valencians que pasaren al castellá, lo mateix que barraca, cantimplora, migranya, panoli, pollastre, fideuá, etc. Del mateix modo, els castellans y catalans mos amatinaren modismes com “tíndrer sanc d’horchata”, arrailat en valenciá per 1850 e incorporat al DRAE en 1925: “tener sangre de horchata” (DRAE). Els catalans, per les mateixes feches, heu catalanisaren com a “Tenir sang d’orxata” (DCVB). El valenciá “sanc”, en sonit oclusiu velar sort, es patrimonial desde l’orige de la llengua, present en St. Vicent Ferrer, Jaume Roig, Joanot Martorell o Eduart Escalante. Hui, l’astrafalaria Generalitat y la academia del PP y del Dr. Taranyina han impost el catalá “sang” als valencians calfagüeles o cobarts (en “b” y “t” del valenciá modern).

La més antiga documentació del catalá “orxata” es un text del barceloní Baró de Maldá , (c.1800), en una llengua destarifá que pareix castellá escrit per un tararot: “a estos col·legials lo agasajo de sota amb vasos d’orxata” (El Col·legi de la bona vida, Barc.1954, p.64). M’agradaría guipar l’original. Esta edició feta per Alexandre Galí -usá per Corominas (DECLLC, VI, p.96)-, es ductosa: en 1800 es desconeixía la “l·l”, lo mateix que la preposició “amb” (exceptuant artístiques falsificacions del 1860, com el Curial de Milá i Fontanals). Tot sugerix que’l Baró de Maldá havía escoltat a algú lo d’horchata, escriguent el barbarisme “orxata” sinse cap de trellat. Pero els catalans, enquillotrats de lo seu, tenen la melsa de tornar vocable cult y veu canónica al més ampudegat dels bonyigos lléxics barcelonins. No sería la primer vegá que heu fan, y done eixemple: el sustantiu valenciá “llogaret”(1ª doc. en St. Vicent, a.1413) equival al “llogarret” catalá, barbarisme naixcut en 1757 per lapsus calami del diccionari catalá de Torra (a.1757), ahon ficaren “rr” per error. En el sigle XIX, els filólecs catalans heu prengueren com a model cult. Ara, en 2009, els destrellatats colaboracionistes valencians incluixen el desfargalat barbarisme “llogarret” en els diccionaris de fals valenciá editats per la Generalitat de Camps; lo mateix que fan en el barbarisme catalá “orxata”.

Curiosament, dasta l’any 1836 no s’aubrí en Barcelona la primer horchatería, la del valenciá Nelo Arnal, que montá una barraca junt als Portals de la Mar. En “L’Abella d’Or” (Barcelona, 1930), afirmaven que: “A Barcelona fins l’any 1836, segons Artur Masriera, eren totalment desconeguts els granizats o orxates gelades de xufa..., y un valenciá, el tío Nelo, els va importar...”. Per desgracia pera mosatros, com som borregos, autocatalisén “horchata” en el catalá “orxata”, e inclús la Generalitat crec que ajuda a empreses com “Monorxata”, la dels carrets que fingixen normalitat llingüística, la mateixa normalitat que si anara u per el carrer en la safanoria fora y resant el rosari. No tenim remey. Aixina, en cuansevol llibre podem vórer baixaes de camalet com esta: “en el año 1869 el autor teatral Eduard Escalante i Mateu estrenó un juguete bilingüe titulado En una orxatería valenciana” (Seijoo: Las bebidas valencianas, Alicante, 1980, p.23). ¡Quína bola més jaganta!. Eduart Escalante sempre escrigué horchata, horchater y horchateríes: “a tots mos alegraría acabar la horchatería” (Escalante: En una horchateria valenciana, 1869)

Ademés de diccionaris valencians com el de Font y Piris, “horchata” (Dicc.1852); les referencies lliteraries aumpliríen moltes fulles: “bunyols, horchata...” (La Donsayna, 1845); “¿Y aquell sinyorot panchut que prenía horchata en nyeules chuplant...” (Colom: L´Avarisia, Castelló, 1874) “aigua de sibá y d´horchata!” (Roig : Els banys de les barraquetes, 1871). Pera no ser llandós remitixc al DHIVAM y s’Apéndix a qui vullga vórer eixemples d’horchata, perque no els trobará en diccionaris catalaners.

U dels trucs inmersionistes pera afonar vocables consistix en dir que perteneixen a la ciutat de Valencia y sa redolá (catalá “rodalia”). Tot lo de Valencia es merda pera el fascisme catalaner; pero horchata era paraula arrailá en tot el Reyne de Valencia, de Nort a Sur. Aixina, en les festes d’Alacant el fadrí convidava a la chicona parlant en el valenciá prohibit per l’academia d’Ascensió y del PP: “anémone y mos beurem un gotet de horchata (...) la horchata es bona pera...” (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 22 joliol, 5 agost 1888). Per cert, l´horchata també era d´armela: “horchata de armela que fará el nebot (...) els músics no volen confitura ni horchata, diu que volen... rollets, horchata (...) els pobles de Alacant ¿Quíno se pareix més a la horchata? Orcheta” (El Tio Cuc, nº 82, 141; 2ª ep., n º 58, Alacant, 1916, 1917, 1924). El topónim mosárap valenciá Orcheta, que diuen no te res que vórer en horchata, apareix com a “Orcheta” entre les donacions de Jaume I y un grapat de documents del sigle XIII. Es u dels topónims, segons Aitzol Altune, emparentats en la llengua vasca. Per cert, el dicc. Aguiló respetá la grafía migeval Orcheta (en la “ch” mosárap), en la edició de 1924 feta per l’IEC. El topónim era una joya mosárap, pero cuan el fascisme catalaner es ficá alt de polsera, en 1935, en Barcelona ordenaren que’ls borregos valencians teníen que escriurer “Orxeta” y enviar a fer la ma la “ch” migeval y moderna. ¿Motiu científic? Per cuestió de turmes barcelonines. Per cert, Corominas també oferix un document del any 1271 en que apareix escrit Horcheta, en h- y –ch-.

El valencians actuals asoles aprofitem pera amollar imposts, ampomar graneraes desde Madrit y Barcelona y fer riurer. Dasta mitants del XIX érem un colectiu geopolític normal. Mos díen Reyne de Valencia y respetaven nostre idioma. Aixina, la imprenta Flotats de Barcelona editá “El cantor de las hermosas” en 1858, en cansons en catalá, castellá y valenciá. Les populars lletres trataven desde tonaetes d’enamorats a soliloquis del prototip representatiu d’una regió: els gallecs eren esmolaors; els valencians, chufers, etc. Aixina, en una d’elles, un “cacahuer, chufer y bunyoler” acaminava per els carrers “en lo cabás, portant chufes y balansa” (“Canción valenciana”. Barcelona, 1858). Ningú catalá de 1850 s’haguera atrevit a impóndrermos les morfologíes catalanes “xufa, xufer, orxater”. Hui, empreses com “Suc de lluna S.L.”, que fachenden de mantíndrer tradicions valencianes, preferixen dir “esta tradición... un sueño mediterráneo” (¡Quína llanda en el “Mediterráneo” y el “Levante” de marres!), y escriuen “xufa” y “orxata”, fugint del valenciá. També asbramen que la chufa es produix en “l’Horta Nord” de Valencia. ¡Ay, quín anfit de catalá, es pera abofegarse!. Antxón y Nerea: ¿No sabeu que’n valenciá es diu y s’escriu Nort? En el DHIVAM teniu eixemples. En fi, si no estiguera en Alacant m’allargaría a péndrer un gotot d’horchata en Casa Daniel, pera llevarme de la tótina a tant de camastró camanduler. ¿Deixarem d’estar culperamunt alguna vegá, y que no mos fiquen l’ambut per l’ample desde Madrit y Barcelona?. De moment, nostres genuins horchaters Nelos, Vicents, Chimos, Quelos, Ampars, Daniels, Goris y Peranses son espentats per els “orxaters” Antxons, Nekanes, Nerees, Nuries, etc. Yo preferixc Casa Daniel, clar.