L´opinió d´un ciutadà. Viage fins al Camp dels Estels

Per Francesc Bellido de Sant Feliu

L’ OPINIÒ D’ UN CIUTADÀ

“Viage fins al Camp dels Estels”

Inesperadament, en una conversació ab uns quans amics, va sorgir l’ idea de fer un viage d’una semana cap a les terres de Lleó i dels Galaics, especialment al fer conter de que’s trobava molt proxim el jorn de Santiago Apòstol i per la meua part, vaig pensar que possiblement seria l’ultima ocasió de poder fer este viage, a causa dels anys passats que pesen damunt del meu cos, no tant damunt del meu espirit que encara se sent jove, en que yo pogué visitar aquells entranyables llocs plens d’historia i per què no dir-ho, també plens de religiositat, cosa no massa freqüent en l’Espanya del nostre temps, a on lo religiós pareix molestar a molts, possiblement a moltíssims, especialment als “pseudo-intelectuals” que per a desgracia del nostre país, tant abundants ho son en lo nostre temps i en mig de nosatres.

Vam fer punt central del nostre desplaçament a un menudet poble rústic i molt migeval, molt proxim a l’antiga ciutat d’Astorga, campament de la que fora la “Legio Décima Gémina”, on es vam llevar de damunt el rigorós calor de l’estiu del nostre Castelló. Ya partint des d’aquell punt, vam eixir cap a Santiago. Feya mes d’un quart de segle que yo no estigué allà, ab la diferencia de que en aquell temps ho vaig fer per motius de treball, en canvi ara puc entregar-me de ple a sentir i a vore tot allò que me rodeja d’una manera diferent.

Quan vam entrar dins de la plaça de l’Obradoiro, agrupacions de gaiters, feyen sonar els seus instruments mesclant notes ab les d’atres orígens diferents. Grups de jovens, homens i donetes, uns d’atres regions de la nostra Espanya, atres procedents d’aquells territoris pels que’s va expandir la nostra religió i la nostra cultura, ballaven, entonant càntics portats des de les alluntades i diferents terres, pero lo que més em va emocionar sense cap dubte en aquells moments, va ser la religiositat ab la que cantaven les cançons i el respecte per el lloc i per totes aquelles coses que els rodejaven en aquells moments i després, començaren a entrar cap a l’interior d’aquella grandiosa Catedral per a presenciar els ritos religiosos, la missa, les salutacions que l’oficiant els va fer i per fi vam contemplar extasiats l’impressionant moviment del Botafumeiro.

I per un moment, vaig pensar en la diferencia d’aquell centenar de jovens, homens i dones que allà escoltaven ab atenció i ab respecte les paraules que parlaven d’espiritualitat i de fraternitat, ab aquells atres cents de jovens, que en atres llocs de la nostra Espanya moderna i segons alguns “progressista” – encara que yo no se de qué - he contemplat ab el botelló en les mans, fumant no se que coses estranyes i escoltant unes músiques estridents i demencials, acompanyades d’unes lletres en atres llengües que ells mateixos no entenen lo que signifiquen en un noranta per cent d’aquells que les escolten, interpretades per individus mediocres i degenerats, als que aplaudixen vociferants com si foren “deus” moderns, descarats i impúdics i que sense dubte, d’ells, ab el pas del temps, no els recordarà ni la mare que els ha parit.

25 de juliol de 2008.
Francesc Bellido de Sant Feliu..

 

 

LA OPINIÓN DE UN CIUDADANO

“Viaje hacia el campo de las estrellas”.

Inesperadamente en una conversación con un grupo de amigos, surgió la idea de hacer un viaje de una semana hacia las tierras de León y de Galicia, especialmente porque de pronto recordamos que se aproximaba la festividad de Santiago Apóstol y por mi parte pensé que quizás sería la última ocasión de poder hacer este viaje, a causa de los años pasados que pesan sobre mi cuerpo, no tanto sobre mi espíritu que todavía se siente joven, en que pudiera visitar aquellos entrañables lugares preñados de historia y porque no decirlo, también llenos de religiosidad, cosa no demasiado frecuente en la España de nuestros días, en donde lo religioso parece molestar a muchos, posiblemente a demasiados, especialmente a los pseudo intelectuales que por desgracia para este país, tanto abundan en nuestros tiempos y entre nosotros.

Hicimos centro de nuestro desplazamiento en un pequeño pueblo rústico y casi medieval, muy próximo a la antigua e histórica ciudad de Astorga, campamento de la que fue la “Legio Décima Gémina” en donde nos aliviamos un poco de los rigurosos calores estivales de nuestro Castellón. Desde allí salimos hacia Santiago. Hacía más de veinticinco años que no había estado allí, con la diferencia de que entonces me llevaron hasta aquellas tierras motivos laborales, en cambio ahora podía entregarme de lleno a sentir y a ver todo aquello que me rodeaba de una manera diferente.

Cuando entramos en la Plaza del Obradoiro, grupos de gaiteros hacían sonar sus instrumentos, mezclándose sus notas con las de otros de orígenes diversos. Grupos de muchachos y de muchachas, unos de otras regiones de España, otros de aquellos territorios por los que se expandió nuestra religión y nuestra cultura, bailaban y entonaban los cánticos traídos de sus diferentes tierras, pero lo que más me emocionó en aquellos instantes, fue la religiosidad con la cual cantaban sus canciones y el respeto por el lugar y por todas aquellas cosas que les rodeaban en aquel instante y luego, fueron entrando al interior de aquella grandiosa catedral para presenciar los ritos religiosos, la misa, las salutaciones que el oficiante les hizo y por fin contemplaron extasiados el movimiento impresionante del Botafumeiro.

Y por un momento, pensé en la diferencia de aquellos cientos de muchachos y muchachas que estaban allí escuchando atenta y respetuosamente las palabras que les hablaban de espiritualidad y de fraternidad, con aquellos otros cientos que en otros lugares de nuestra España moderna y según algunos “progresista”, - todavía no sé de qué -, había contemplado, empuñando sus botellones, fumando no sé que cosas extrañas y escuchando unas músicas estridentes y demenciales, acompañadas por unas letras en otros idiomas que ni siquiera entienden lo que dicen el noventa por ciento de aquellos que las escuchan, interpretadas por individuos mediocres y degenerados a los que aplauden vociferantes como a dioses modernos, descarados e impúdicos, de los cuales, con el paso del tiempo, no les recordará ni la madre que los parió.

25 de julio de 2008.
Francesc Bellido de Sant Feliu.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: