Els Furs i la Costum dels valentini (I)

Per Agusti Galbis

En articuls precedents hem vist, que previament a l´entrada en Valencia del rei en Jaume, existia un poble valencià descendent del iberorromans valencians, una part del qual continuava sent cristia, mentres que l’atra s’havia convertit a la fe islamica (per convenencia o coaccions), sense que ninguna de les dos parts hagueren deixat de parlar el romanç valencià derivat del llati vulgar. I les relacions en la vida civil dels iberorromans valencians es basaven en costums ancestrals propies.

Es parla de que la Costum, que “...debió promulgarse inmediatamente después de la caída de Valencia, siempre antes de la finalización del año 1238.” (p 320 de “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” de Rafael Narbona), es l´antecedent dels “Furs”. I es sol dir que fins a 1251, no apareix la denominacio de “Furs”. Per aixo estranya que en la p. 312 de “Estado social y político de los mudéjares de Castilla” de Francisco Fernández, conste privilegi concedit a la catedral de Valencia en 1241 en el qual llegim: “...in quo assignavimus generale forum Valentiae fieri, sicut determinatum est in consuetudine Valentiae…”

En els Furs del Regne de Valencia llegim: “Comencen les costumes e.ls establiments del regne e de la ciutat de Valencia…”. Sabem que el dret que partix de les costums, el dret consuetudinari, es una part del dret privat, basat en formes de relacio establides per la tradicio. Jaume I decidi codificar-les perque “…si costumes no eren posades en scrit, porie esser entre aquels qui pledejen gran confusio e porie.n exir gran materia de contendre…”

Els catalanistes no poden acceptar que en els Furs es codifiquen “costums”, perque aixo denotaria ser sabedors de la preexistencia d´un poble valencià que les seguia. A mes, si quan llegim “llengua valenciana”, hem d´entendre “llengua catalana”, si quan llegim “corona d´Arago” hem d´aborronar-nos pensant en la “confederacio catalanoaragonesa” ¿Com se nos passa pel cap el pensar que quan llegim “costum” hem d´entendre “costum”? ¡Per favor quin desbarat! ¿Com han de ser les coses com son i no com als catalans els haguera agradat que hagueren segut?

I entrant en materia, hem de saber que fon Honori Garcia, qui va estudiar el fondo consuetudinari del dret valencià. Notari naixcut en La Vall d´Uxó (1896-1953), fon membre de la junta de cultura del Colege Notarial de Barcelona. Part dels seus treballs es publicaren en el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura”, en tituls com “Sobre el fondo consuetudinario del derecho de Valencia” (XVIII, 1943, p.17-29), “Los elementos germánico y musulmán en los Furs” (XXXI; 1955, p.80-85) “Posibilidad de un elemento consuetudinario en el Código de Jaime I” (XXIII; 1947, p.428-450) “El any de plor” (XXIII; 1947, p.121-127), “La tenuta” (XXIV; 1948, p.307-312) i atres.

Manté Honori que la “…afirmación categórica de la ausencia absoluta de un elemento consuetudinario indígena en el Código de Jaime I peca de apriorística; obedece a una premisa tomada como cierta, como es la ausencia de un pueblo cuyas costumbres hayan de ser recogidas y reducidas a escrito, más que a un examen detenido de las instituciones contenidas en los Fueros”, senyalant que “al Juez de Apeos y deslindes de la Orden de Montesa, no le pareció tan evidente esta falta de un pueblo que practicase costumbres que hubieran de ser recogidas”. I deixant-se dels apriorismes, que tant agraden i interessen al catalanisme, es posa a estudiar, “la existencia de un elemento jurídico popular, indígena, recogido y en muchos casos desfigurado por los redactores de dicho código”

Hem de saber que l´organisacio del matrimoni, influida per distintes condicions, historiques, economiques i socials, ha individualisat historicament als pobles. Per a trobar la costum dels iberorromans valencians, s´ha d´analisar la redaccio dels Furs, “…en su forma primitiva, en la que se dio originariamente”, i estudiar aquells furs en els quals es regula, l´aportacio de bens al matrimoni, aixina com la seua particio per haver faltat un dels contraents.

I ya alvancem, que s´aplega a la conclusio, de que les institucions originaries valencianes, son especifiques i distintes d´aquelles que regulaven el matrimoni tant en Arago com en Catalunya. Es mes, certs elements de les institucions valencianes, foren adoptats posteriorment, pels catalans.

En primer lloc, crec convenient comentar que el regim matrimonial foral seria mes paregut al regim actual de separacio de bens que a qualsevol atre. L´aplicacio d´este regim, conduia a una dependencia total de la dona respecte del marit, sent que usualment, est era l´unic que acostumava a treballar de forma remunerada.

I anem a començar per la dot o eixovar, que la dona havia d´aportar al matrimoni, sempre que tinguera possibilitat economica de fer-ho. La dot es una institucio que ve del dret romà i l´eixovar, es una donacio matrimonial hispano musulmana, que segons Rafael de Ureña consistia en “las ropas etc, para uso personal de la novia que ésta compraba con su fortuna o le entregaba su padre”. Els furs, segons Honori, “…ordinariamente usan de una u otra denominación indistintamente…”, encara que algun fur, “…deja entrever que son cosas distintas…”. I diu Honori Garcia: “los redactores del Código de D. Jaime conocían una aportación de la mujer al matrimonio (la dote romana) y, asimilando esta aportación de la mujer al derecho por ellos conocido, la regulan en forma romana transformándola de sólo las ropas y utensilios de uso personal en todo lo que la mujer aporta al matrimonio, si bien como parece desprenderse del fuero antes aludido, se conserve la denominación popular para el primitivo xuar y se aplique el nombre de dote a todo lo demás que aporte la mujer. Con la práctica, vienen a confundirse en la vida jurídica ambas denominaciones y al final exovar y dote vienen a ser dos nombres distintos de una misma institución.”

Hem de saber que la paraula “eixovar”, deriva de l´àrab “ax-xuwar” i que hui es paraula viva en valencià, en el significat hispano-musulmà, junt a les variants “eixauar” i “eixoguar”. Carlos Ros, en 1764, matisà dient: “Eixahuar: Se toma en Valenciano por los pañales, y todo el aparato que previenen las mugeres para los niños recien nacidos”. “Eixobar: El aparato de ropas que se haze la mujer para casarse”. Es despren que en la memoria dels valencians, encara hui existixen idees provinents dels iberorromans valencians anteriors a Jaume I.

I una mostra de que els catalans no tenen ni punyetera idea de lo que vol dir “eixovar”, es la definicio que consta en el “Gran Diccionari de la Llengua Catalana”, a on llegim: “Aixovar: Aportació de béns feta per un home, en contemplació de matrimoni, a la seva futura muller quan aquesta és instituïda hereva o quan aquell ha d´anar a viure a casa de la dona i aquesta té un patrimoni més important que el del seu futur marit.” Res que vore en la realitat.

No cal dir, que les costums propies dels descendents dels iberorromans valencians, regulades pels Furs, en absolut es corresponien en aquelles dels moros regulades per la “çuna e xara”, encara que per la convivencia, es degueren influir.

Pero el rastre que deixaren els “valentini” en els nostres Furs, encara es pot esquadrinyar en mes institucions que determinaren la vida dels valencians fins al Decret de Nova Planta. Felip V, alegant el “…justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas…”, establi que “…doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia”.

Hui tenim un atre enemic que, sense donar la cara com feu Felip V, intenta corcar l´arrail del ser i sentir-se valencià. I eixe enemic es diu catalanisme. Enfortint i endurint el nostre sentiment valencianiste, conseguirem que els corcons catalanistes es muiguen de fam.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: