El%20llenguage,%20netament%20valenci%EF%BF%BD%EF%BF%BD%20de%20Sor%20Isabel%20de%20Villena

El llenguage, netament valencià de Sor Isabel de Villena

Per Joan Costa i Catala

Un dels elements que dona consistencia, força i unitat a un poble es una memoria comuna, una historia coneguda i estimada. Esta memoria historica es com les arrels que nodrixen i mantenen la vida d´un arbre. El desconeiximent i l´ignorancia es com un camp en guaret, desatés, a on qualsevol pot llaurar, sembrar tota clase de llavors, i fer collita. El problema llingüistic i politic, que afecta hui i dividix al nostre poble, no havera tingut lloc mai en la vida, si la gran majoria del poble valencià haguera estat basicament instruida en el coneiximent del seu brillant passat i en l´esplendor que en un temps adquiri la llengua i la cultura valenciana per davant d´uns atres pobles que hui presumixen d´historics; si li hagueren ensenyat a valorar i a estimar lo que gent de la terra ha fet i ha segut en temps passats. I aixo no solament per a recrear-se o consolar-se en lo que ya està mort i soterrat, sino com a força i estimul per als que hui estem en el front de l´historia i tenim en les mans un present proyectat al futur. Esta es la rao del present cicle de conferencies: el coneiximent i valoracio de lo nostre.

En un mon tan competitiu com este en que vivim hui en dia, no es prou tindre un bon patrimoni i anar passant dels interessos. O el fas moure i rendir, innovant i adaptante als temps que corren, o acabarà en mans d´un atre, i tu treballant a jornal. El poble valencià, segons mostra la historia, no ha tingut mai ambicions de poder i domini sobre uns atres pobles, ni tampoc les te ara. Es propens a acollir i a fer-se en tots. Pero, si alguna cosa li rebenta, es que vullguen fer-li marcar el pas, uniformar-lo, "normalitzarlo", convertir-lo en un poble manat i somes. Manera de que aço no puga mai passar: tindre una forta consciencia colectiva, basada en una historia i una tradicio comuna, que tots coneixem i assumim com a propia.

El tema de hui versarà sobre Sor Isabel de Villena, una gran classica de les lletres valencianes, i sobre algunes caracteristiques de la llengua en que va escriure, les mateixes que hui usem quan parlem el nostre valencià.

No va ser Isabel de Villena una dona corrent. Portava sanc real pels dos costats, d´Arago i de Castella, ya que son pare era per via paterna net del duc real de Gandia, Alfons el Vell, fill de l´infant d´Arago, Pere de Ribagorça, i per via materna net del rei Enric II de Castella. Encara que bastarda, com es dia llavors, o filla natural, com diriem hui en dia, s´educà des de ben menudeta en la cort de la seua cosina la reina Maria, la muller del Magnanim. Si anem a comparar-la en una atra gran dona, Teresa de Jesus, que seria mes tart una classica de les lletres castellanes, la cultura i el saber d´Isabel de Villena era molt superior. Dominava el llati, sabia teologia, i tenia un prestigi no ya com a abadesa d´un important convent, sino com a persona culta, que la santa castellana no arribà mai a tindre en eixe camp.

La flor de l´alta intelectualitat valenciana d´aquell temps anava a visitar-la, i fins i tot li dedicaven llibres, pregant-li el seu parer i correccio, si al cas venia: "A vos, donchs, excelsa i humil abadessa/ del sant monestir de la Trinitat,/ dreçam nostra tela teixida ab gran pressa./ Y puix en l´entendre sou gran doctoressa,/ pinçau-la vos tota, per gran caritat./ Seran vostres tochs les perles triades/ que en tot nostre dir sembrades iran./ Los mots que y metreu seran estimades/ grans pedres y joyes, que, ben engastades,/ lo pobre collar nos enriquiran." (Bernat Fenollar: Dedicatoria del Passi en cobles). La seua obra important, encara que no l´unica, el Vita Christi, mes de siscentes pagines impreses en foli major a dos columnes d´apretada lletra, no es nomes una vida piadosa de Crist, a on la verge Maria i les dones adquirixen un relleu especial, sino que te un verdader entramat teologic, reforçat per constants alusions i cites en llati dels sants Pares i d´uns atres autors. I, al mateix temps, escrit tan natural i tan al pla, que podia servir, puix eixe era l´intent, per a meditacio de les monges, tant cultes com llegües, del convent.

Isabel de Villena fon dona excepcional del seu temps, pero no un mer producte casual, com una sola flor que brota en el desert. En els circuls mes alts i mijans de la prospera societat valenciana del XV, podem dir que la dona estava prou lliberada. La corrosiva satira de Roig en l´Spill, presentant els colors negatius i mes foscs de la dona nos deixa be entrevore una gran llibertat i una intensa vida social, de la que la cultura tampoc estava absent. Es queixa el vell protagoniste, casat en una polida jove, que primer, no la troba donzella, que, segon, no li agrada la faena de casa, tant si es cosir: "Mudava´s nova/ cada vestida,/ mas no cosida/ punt per ses mans", com portar la casa: "ni regiment/del forniment/de ma tocava, / ni se´n curava". Que era molt remirada en el menjar: "senyalat plat,/certa escudella/ tenia ella;/ taça apartada,/ sal no tocada,/ son drap de boca;/ tallar sens broca/ no consentia,/ ni menjaria/ carn de mercat." Que s´arreglava molt be els dies de festa: "morros e celles/ s´empeguntava"; "ans de matines/ ella es llevava/ i es perfumava,/ fent-se ben oldre." Que tenia el seu escritori: "Ma de paper,/ ploma i tinter/ ella tenia;/ qué n´escrivia/ mai ho sabi". Que li agradava eixir i sempre acompanyada: "per lo mercat/ feya la volta/ a regna solta,/ mirant les tendes/..¿Qui podra dir/ dels ciutadans,/ gentils galans, / com los donava/ o els demanava/ a tots de fira?". Que visitava llocs de diversio i de bon menjar: "vereu ballar/ en bells tapits,/ ahucs, salts, crits,/ a ses vehines;/ perdius gallines,/ pollets petits,/ juleps, solsits,/ ous ab gingebre,/ los durs ab pebre,/ grec e clarea/ sense perea", i seguix una llarga llista de llepolies, begudes i refrescs. Que anava als banys publics: "que be es pagava/ de cada andana/ cert na Farfana,/ sa banyadora,/ si l´un hora/ era complida/ ans que finida/ fos llur banyada". I, per no fer-me llarc, tenia les seues tertulies en casa: "De cent novelles/ e facessies,/ filosofies/ del gran Plató,/ Tuli, Cato,/ Dant, poesies/ e tragedies,/ tots altercaven / e disputaven".

Mal podria Jaume Roig fer satira masclista de totes estes coses, si no eren part de la vida corrent, encara que presentada d´una manera exagerada i acumulativa. La dona valenciana del segle XV participava intensament de la vida social i cultural de la ciutat.

Es Isabel de Villena la que representa la cara mes neta i lluminosa d´esta realitat. Abans d´entrar a analisar algunes particularitats del seu llenguage, tingam en conte que Isabel de Villena fon recollida als cuatre anyets en la Cort de la Reina Maria, la qual residia habitualment en Valencia; que en ella va viure i va ser educada fins als quinze anys; que a eixa edat va entrar en el Convent de la Trinitat d´aci en Valencia, en el que totes les monges de la comunitat eren de families valencianes, i ya no es va moure d´alli fins a la seua mort. Aço vol dir que l´ambient en que creixqué i es mogué Sor Isabel durant tota la seua vida, el llenguage que parlà i en el que escrigué per a les seues monges, eren al cent per cent els de la mes alta i culta societat valenciana del seu temps, un temps en el que ninguna ciutat d´Espanya, exceptuant la encara mora i populosa Granada, podia comparar-se, ni de llunt, en poblacio, en riquea i en cultura, a "Valencia la Gran", com be la nomenà el gironi assentat en ella durant 25 anys, Francesc Eiximenis, autor de moltes obres, algunes de les quals ell mateix diu escriure en llengua valenciana, com L´art de ben morir i el Scala Dei

Quede, per tant, molt clar que Isabel de Villena es hereua d´un llenguage ya perfectament estructurat, parlat en la ciutat i en els pobles del Regne i escrit pels homens de lletres, no solament en la Cancelleria Real i en atres estaments oficials, sino tambe en la correspondencia entre particulars i, sobre tot, en els estudis, traduccions, composicions, poemes i demes obres lliteraries, que formen el cos sustantiu d´un brillant Segle d´Or. Tant l´estil com el llenguage deriva d´eixe grup numeros de valencians que anaren creant la nostra llengua i l´elevaren al cim de la seua mes alta perfeccio. Isabel de Villena es entre ells una classica. I anem a vore com s´expressa en alguns punts esta classica de les lletres valencianes, a diferencia de com volen i pretenen que nos expressem els qui diuen saber mes que ningu de llengua valenciana

LA LLENGUA DE SOR ISABEL DE VILLENA

En primer lloc, tots els aficionats al futbol televisat estem acostumats a sentir, en les retransmissions dels partits, en lo que se supon correcte valencià: reyal Madrit amunt i reyal Madrit avall. Isabel de Villena diu "linea real de la casa de Davit" i "entrar en lo realme seu". Cent setze voltes en el Vita Christi trobem real o reals, quatre realme i una realment. Solament 4 voltes reyal, i ninguna reialme o reialment. I ella, de descendencia real, podia saber millor que ningu lo que era o no era correcte en este cas. Encara que s´hauria de vore si les quatre voltes en que ix reyal no es cosa del transcriptor o del linotipiste, ya que es conserva l´eixemplar editat, pero no el manuscrit. Recordem que real te un doble sentit: lo relatiu al rei (rex) i lo relatiu a la cosa (res). Els qui es creuen filolecs sabuts, oblidant que les llengües les fan els pobles i no ells, s´empenyen en que siga reial lo relatiu als reis.

Est amanerament el trobem ya en persones antigues, com Sor Aldonça de Montsoriu, successora de Sor Isabel en el carrec d´abadesa, la qual, en la rebuscada i farragosa dedicatoria de la 1ª edicio del Vita Christi, tan diferent a l´estil pla de l´autora, diu: "per quant vostra reyal celsitut ... perque mes prest a ses reyals mans pogués atenyer". Afectacio que podem trobar tambe en algun atre escrit. Pero lo ordinari en tots els temps, i ara sobre tot, es dir i escriure real. Aixina llegim en els Furs de Jaume I "De leuda e hostalatge e altres drets reals"; en els furs complementaris de les Corts de 1329 "lochs reals"; en Tirant lo Blanch "Lo rey se vesti de robes reals"; en la dedicatoria del Passi de Bernat Fenollar a Sor Isabel de Villena, "Del arbre real dels reys d´Arago"; en el Sermo de la Conquista de Gaspar Blay Arbuxech, 1666, "corona real ... insignia real... oficials reals". Si eixos sabudets que creuen parlar un "llenguage cientific" pensaren un poquet i foren minimament coherents, haurien de dir tambe Vilareyal i Reyal de Montroy. Pero millor es no donar-los idees.

Lo mateix passa en la paraula lleal, derivada de llei. Antigament s´escrivia leal, encara que es pronunciava lleal. Ya Carles Ros ho fea notar en el seu diccionari de 1774: "En la Lengua Valenciana, exceptuando estas partículas, y artículos, la, lo, li, los, les, y una palabra compuesta de dos monosylabos, que les enseñan a los niños, quando quieren empezar a hablar, que es lòlo, y vale por avuelo, ya no hay otra diccion, que comience su pronunciación con una l, sino con dos, elleando". Be, els del llenguage cientific volen que siga lleial. Sor Isabel de Villena escriu, per eixemple, "los servidors e leals amadors". Les quatre voltes que ix esta paraula en el Vita Christi, les quatre es leal, i no leial. "Bons e leals homens", llegim en els Furs. "Noble, leal e coronada ciutat de Valencia", llegim en el Sermo de la Conquista.

Es ben sabut que el valencià no te vocal neutra e, que sona entre una e i una a, cosa que en el catala historic ha donat lloc a una constant confusio en la transcripcio de la a i de la e atones, com es pot comprovar en practicament tots els escrits catalans anteriors a la normalisacio fabrista, cosa que no solia ocorrer en el valencià. Ara resulta que uns senyors, que no diferencien en el parlar la a de la e, es posen a decidir quàn serà a i quàn serà e; el resultat son paraules com llençol, meravellos, retreure, etc... I alguns moniatos de la "normalització", que com a valencians haurien de saber diferenciar una i atra vocal, s´apressen a canviar, en nom d´una suposta ciencia, lo que era i es perfectament correcte en valencià. Presente una llista de paraules, ab el numero de voltes que apareixen en el Vita Christi, seguida cada una de la corresponent versio actual catalana, avisant que ninguna d´estes versions catalanes apareix ni una sola volta en l´obra de Sor Isabel:

Arrancar (8)- arrencar, devallar (125)- davallar; embaixador (8)- ambaixador; embaixada (7)- ambaixada; amprar (3)- emprar; jaure (4)- jeure; llançar (217)- llençar; llauger (3)- lleuger; maravellos (28)-meravellós; nadar (2)-nedar; naixer (24)-neixer; resplandor (10)-resplendor; resplandir (41)-resplendir; sancer (6)-sencer; sagell (6)-segell; traure (21)-treure. Per a ser honrats hem de dir que hi ha una notable excepcio en una paraula, o diferencia de com la pronunciem hui en dia: Isabel de Villena sempre escriu desemparar en totes ses variants, que ne son exactament 41. Hi ha tambe una forma vacilant, que es darrer (21), la forma corrent hui valenciana, i derrer (6), la forma hui catalana.

Es normal que, a la llarga, sol ser la fonetica la que s´impon sobre criteris purament filologics en la transcripcio de les paraules, sobre tot de les mes corrrents i usades, que son tambe les que experimenten una major evolucio. Tampoc es infreqüent en els escrits del passat que la transcripcio d´una mateixa paraula seguixca en uns casos la fonetica i en uns atres la filologia, inclus en un mateix redactor i un mateix text. En el valencià el so gutural sonor de la g, en els casos en que esta lletra el representa, es convertix en sort a final de paraula, i aixo du al canvi de la g en c (antigament escrit ch. Tal es el cas de sanch, que apareix en el Vita Christi 137 voltes; fanch, 5 voltes; i llarch, 16 voltes. I ninguna d´estes paraules, mai, acabada en g.

Respecte al so bilabial suau de la b, que en valencià sona explosiu a final de paraula, o siga com una p, la transcripcio resulta mes vacilant, tant en Sor Isabel com en uns atres autors. En el Vita Christi, la paraula cap, en tots els seus significats i accepcions, està escrita sempre en p, i apareix 135 voltes. En canvi apareix 73 voltes sab, en b, i solament una volta sap; 16 voltes sabs, i nomes 3 saps; trip (tribu) apareix 4 voltes, i trib 5 voltes.

El so linguodental sonor, representat per la d, es convertix foneticament en sort a final de paraula, sonant com una t. Este es el cas en que, no solament Sor Isabel, sino en molts atres autors, existix mes vacilacio. El cas mes clar en el Vita Christi el tenim en la paraula multitut: 33 voltes el trobem escrit en d final i 43 en t final. Aixina i tot, el predomini de la t final sobre la d es evident en el Vita Christi, i en algunes paraules: altitut (4)- altitud (4); solitut (23)- solitud (7); reverent (34)- reverend (1); set (43)- sed (0); fret (20)- fred (0); recort (48)- record (0); acort (7)- acord (0).

La ch valenciana. El so prepalatal africat sort, que en un principi tenia una transcripcio vacilant entre x i ch, va decantant-se en l´epoca classica a la transcripcio en ch, deixant la x per al so fricatiu sort. Tots distinguim perfectament com a diferents el so de Xativa o Xixona i el de chiquet o despachar. Es, per aixo, aberrant en valencià la supressio de la ch per una ambigua x, i tan innecessaria com artificial la seua substitucio per el grup tx, que no aporta res de nou ni d´util a una solucio ya classica i perfectament adaptada al so real com es la ch. Isabel de Villena escriu ch en frases com "dins los archius de humilitat tancades", "sentien bramar los lleons e chiular les serpens", "manà encendre un parell de antorches". La paraula chic-a, chiquet-a apareix 28 voltes, sempre en ch. Com a mostra significativa de transicio i decantament, trobem 23 formes de desempachar, i solament tres que, ademes pareixen senyalar una fonetica diferent: desempaixar, desempaixau, desempaxaren. Ni una sola tx.

Alerta en el so apichat, que no te res a vore en els casos precedents. L´apichat tendix a convertir foneticament el so fricatiu sonor, que s´escriu sempre en j o g, en so africat sort, que es el que s´escriu en ch. Aixina diuen, en lloc de joc, gent, jove, gitano, juge, « choc, chent, chove, chitano, chuche ».

El grup tz es practicament desconegut en la llengua valenciana com a digraf per a expressar un so. Es dona en paraules com dotzena, tretze, setze, pero no com a digraf sino com a simple coincidencia de dos consonants, de la mateixa manera que lz en colze, o nz, en quinze. Sor Isabel de Villena usa sistematicament la z alla on el català modern posa el digraf tz, que no respon de cap manera a la pronunciacio valenciana, que es la d´una s sonora, com casa. El grup tz, importacio catalana, desnaturaliza la fonetica valenciana. En el Vita Christi trobem expressions com "prophetizat era", " per autocritzar vostra preycacio", "sereu entronizada com a reyna", "per solemnizar la festa", etc… Ni una sola volta apareix el grup tz.

En el segle d´or valencià havia practicament desaparegut la forma masculina el de l´articul, que apareix abundantment en els Furs, en la Biblia Parva de Pere Pasqual, en el Llibre de Consolat de Mar i en molts atres antics documents valencians, la qual solia alternar ya ab la forma lo, vàlida tant per al masculi com per al neutre. Tots els nostres classics usen la forma lo tant per al masculi com per al neutre. Possiblement l´influencia posterior castellana fa recuperar l´antic us de la forma masculina el, que acaba per sustituir practicament l´us de la forma lo per al masculi, (excepte el lo masculi enclitic: sentint-lo mireu-lo, etc..., si be no es articul, sino pronom), i la deixa exclusivament per al neutre. Es dir, que en tota l´historia de la llengua valenciana no s´ha deixat mai d´usar la forma neutra lo, que seguix viva en tots els pobles valenciaparlants.

La normalisacio fabrista catalana decidi arbitrariament suprimir l´articul lo, tant masculi com neutre, substituint-lo en un i atre cas per la forma el, i en el neutre tambe pel demostratiu allo o la cosa, arribant a expressions tan estranyes com "es d´allo mes corrent", en lloc de dir "es de lo mes corrent", o "es el mes interessant del que he oit", en lloc de "es lo mes interessant de lo que he oit". Ara, quan ensenyen als chiquets de l´escola este llenguage forçat i contrafet, volen donar-los a entendre que lo natural i classic pertany al llenguage vulgar, mentres que estes aberracions paranoiques, per a fugir lo mes possible de qualsevol paregut al castellà, son "llenguage cult i cientific". Aixina i tot, no han trobat forma de suprimir el lo enclitic masculi, abans mencionat, i han creat una norma ortografica que el manté apostrofat, quan escriuen de l´home, i no, si foren coherets, del home. La gran norma "cientifica i filologica" es la mania fabrista de fugir lo mes possible del castellà, encara que tinguera que incorrer en greus contradiccions. La veritat es que esta absurda supressio del lo s´ha convertit per a ells en un malsomi. No hi ha congres de llengua en que no ixca a relluir. Perque tambe en Barcelona i en tota Catalunya seguix usant-se el lo.

En el Vita Christi el trobem 6.926 voltes, la major part d´elles naturalment com a masculi, pero tambe sempre que correspon a l´articul neutre: "Li fara creure fermament tot lo contengut en la ley e prophetes"; "E pendra e abraçarà ab gran plaer lo que avorrir solia"; "Es aplegada la hora que natura humana ha trobat lo que desijava".

Els sustantius acabats en ea, generalment referits a idees abstractes i derivats d´un adjectiu, han patit una campanya de marginacio i desprestigi, en favor dels mateixos acabats en esa. En Sor Isabel, com en tots els classics valencians, apareixen molt pocs sustantius en esa, pero repetits moltes voltes. Concretament altesa, que apareix 180 voltes, sempre com a titul, front a altea nomes 29 voltes. La paraula saviesa apareix 77 voltes, i ninguna en ea. Malesa apareix una volta i maleses 4, front a una sola volta malees.

En canvi, les formes en ea son molt mes variades i abundants. A part de les ya mencionades, tenim: Amplea (1), avinentea (2), baxea (2), bellea (63), bonea (40), chiquea (3), durea (2), etiguea (1), expertea (1), ferea (1), flaquea (25), fluxea (1), fortalea (46), franquea (4), granea (21), infantea (2), llarquea (3), nedea (4), paralitiquea (1), perea (3), pobrea (45), riquea (10), riquees (19), tendrea (5), vellea (5). Pero lo important es que aixina com altesa, o malesa les trobem tambe en ea, ninguna de les que acabem de mencionar i numerar apareix ni una sola volta en esa. Lo qual nos indica clarissimament que lo propi i normal d´estes paraules en la llengua valenciana es que acaben en ea, i que les acabades en esa son mes be una excepcio, provablement importada de les llengües veïnes. El clar predomini, quan no l´exclusivitat, de les formes en ea per part de Sor Isabel, que en aixo no s´aparta dels demes escritors valencians, i l´us exclusiu d´estes formes en el valencià viu, fan encara mes estranya l´opcio dels qui es proclamen experts en la llengua d´adoptar les formes en esa, es dir, de convertir l´excepcio en regla general.

En contra de tota la tradicio: antiga, classica i moderna, en contra tambe de l´us universal en la llengua viva d´alguns plurals en ns, s´empenyen determinats sectors en introduir el costum i la norma de suprimir la n en paraules com homens, jovens, orfens, vergens, ordens, etc… Sor Isabel de Villena nos confirma una volta mes en este cas el correcte us de la llengua valenciana:

"E per ço tots los homens vos dien"; "Seguint-lo tots los atres jovens"; "Los nou ordens d´angels"; "Car son dits pares e advocats dels orfens"; "Entraren en los termens d´Egipte"; "Lo loch propi de les vergens a la servitut divina consagrades" Solament trobem un cas en el Vita Christi on apareix joves, i tot fa pensar en una errata d´imprenta. Les 318 voltes en que apareix la paraula homens, en canvi, una confirmacio clamorosa.

Hi ha un demostratiu neutre de proximitat, que es exclusiu de la llengua valenciana. Lo mateix que diém este, eixe i aquell; esta eixa i aquella; diém tambe aço, aixo i allo. Puix be, aço, antigament ço, es propi del valencià i plenament vigent en tot el nostre territori. Sor Isabel l´usa en el Vita Christi 459 voltes. Alguns eixemples: "E aço turmentava tant la sua piadosa anima"; "O Senyor, que aço encara no es complit"; "E sa Senyoria hoynt aço fon contenta"…

Si be els demostratius aquest i aqueix dominen clarament en el text del Vita Christi, este mateix text mostra la força que van prenint, ya en el segle XV, les formes simplificades, hui les dominants en tota l´area de parla valenciana. Vejam-ho en numeros: La forma aquest apareix 719 voltes, i la forma este ninguna; (a lo millor est, pero l´ordenador no la distinguix de la tercera persona del verp llati sum); la forma aquesta apareix 903 voltes, front a 106 de la forma esta; aquests apareix 144 voltes, aquestos 7 voltes, estos 5 voltes, aquestes 138 voltes, estes 20 voltes. Mes escasses son les formes aqueix, 13 voltes, aqueixa, 5 voltes, aqueixos, 3 voltes i aqueixes, 1 volta. Apareix nomes una volta la forma exos: "Car exos senyors me han tant mester". No es, per supost, Sor Isabel l´unica en usar estes formes simplificades; les trobem en tots els seus contemporaneus: "Esta engevera/ vos la´m tancau; Esta vegada/ no us ho pensasseu" (Spill de Jaume Roig); "Ni d´esta madeixa/ lo cap ni lo fil; defora d´est compte/ traen-la´m del viu; y d´estes olives/ mirau los effectes; y aixi fan estos/ los pechs alterats; portau-li senyor,/ vos d´exa embaixada". (Proces de les olives: Fenollar, Moreno, Gaçull).

Hi ha diferencies de tots conegudes en alguns numerals entre el valencià i el català. Respecte als cardinals huit ( i composts, com dihuit, huitanta) i desset, tenim algun eixemple en Sor Isabel: " La havia lligada per spai de dihuit anys". "Desetenament, que los fills vostres" "Car huitanta e cinc anys son passats de la edat mia".

El plural femeni de dos es en valencià identic al masculi. Certament trobem tambe dues en alguns escrits antics. Pero en el Vita Christi llegim la forma dos 149 voltes i ninguna la forma dues. Vejam algun eixemple en sa forma femenina: "Les dos primeres, e les altres dos" (c.V) "No era possible eixir del temple per dos rahons... foren davant sa senyoria dos donzelles" (c. X).

Ya no podem dir igualment de les formes ordinals. Fins al numero quatre seguixen sempre les formes llatines: primer, segon, tercer o terç, quart. En Sor Isabel trobem la forma quint-a 10 voltes, i una sola cinqué, pero a partir d´ahi trobem sisen-a 6 voltes, seten-a 8 voltes, huiten -a 5 voltes, noven -a 7 voltes, dehen -a 4 voltes, i ninguna volta sext -a, septim -a, octau -va etc… I aixo es prou general en els classics valencians. Solament en un capitul de la Biblia Parva he vist l´ordinal femeni sexta, en el XXXV sobre el baptisme, en el que apareixen lletres i no en simbols, els tretze primers ordinals. Tambe en el Vita Christi es poden trobar els primers quinze ordinals en totes les lletres. Francesc Eiximenis, en el proemi al Regiment de la Cosa Publica, fa una enumeracio d´ordinals en femeni fins a trentados i, lo mateix que Sor Isabel, a partir de quinta, ya posa sisena, setena, huitena, novena, etc…En l´actual valencià s´han conservat com a sustantius els ordinals femenins novena, dena, dotzena i vintena, trentena, etc... pero tambe octava.

Es dificil justificar la rara transcripcio del personal yo per la forma jo, que no correspon ni a la pronunciacio valenciana ni a la tradicio secular que arranca dels mateixos Furs. La forma yo, en y grega, es la universal valenciana de sempre, rarament transcrita io, i rarissimament jo, forma esta ultima nomes explicable per la freqüent equivalencia en els manuscrits de la i llatina i de la j. En el Vita Christi son 966 les voltes en que apareix la forma yo, i no mai ninguna de les atres dos.

Les formes normals del pronom personal de primera i segona persona del plural, en funcio d´objecte directe o indirecte davant del verp, son nos i vos en la llengua valenciana. En el Vita Christi la forma ens solament apareix apocopada darrere de que o de no: que´ns, no´ns, 86 voltes. I una sola volta solta: "ens fora gran gloria morir", en un paragraf on trobem la forma nos tres voltes: "vista la tanta amor que sa senyoria nos havia mostrat"; "No pense vostra senyoria que nenguna cosa nos faça por"; "Lo qual nos pot deliurar de tota adversitat". 250 voltes trobem la forma nos, de les que hauriem de restar unes poques que formen part de frases llatines i que l´ordenador no distinguix.

Si la forma ens no contracta resulta practicament inexistent en el Vita Christi, en canvi la forma us, alternativa de vos, es prou comu, com ho era en l´epoca classica, encara que hui en dia ha desaparegut del llenguage parlat. De totes maneres no es, ni de llunt, tan freqüent com vos, que apareix 2.197 voltes, mentres que us la trobem 690 voltes.

Respecte a les formes verbals, ya en l´epoca classica escomencen a apareixer formes de l´imperfecte de subjunctiu ab el radical temporal acabat en r i no en s, sobre tot quan es tracta de temps irreal, formes que acabaran sent les exclusivament usades en la llengua valenciana de hui. Pensem que el mateix castellà ha conservat formes dobles per a este temps: hubiera o hubiese, dijera o dijese, etc… Sor Isabel de Villena nos presenta ya molts casos en sa Vita Christi: "No la´s volguera may partir dels braços"; "E la amable Magdalena lo´s haguera volgut carregar al braç"; "Los quals vostra senyoria no deguera escoltar ne oyr"; "Car mes nos valguera morir que sentir tal orfendat". I no es ella l´unica; en Tirant lo Blanch llegim: "Molt vos desijara...si la vostra demanda fos honrosa; ¿E no fora millor si yo fos morta?

Tant en el valencià comu de hui com en el dels classics, excepte per a verps de la primera conjugacio i atres no regulars, la primera persona plural del present de subjuntiu es en am i la segona en au: tingam-tingau, vullgam-vullgau, vixcam-vixcau ...

Pero no sabem quins apriorismes llingüistics, estes formes seculars i vives en tota l´area de la llengua valenciana s´estant volent sustituir per les formes en em i en eu, evolucio que certament ha ocorregut d´un modo natural en alguns verps de la primera, que antigament ho feen en am i au. Pero lo que es explicable per una evolucio normal unificadora en una mateixa conjugacio no ho es en absolut quan, des de la pura elucubracio, si no imitacio cega del català, s´estan tractant de forçar unes formes inexistents, per damunt de les tradicionals vives.

En el Vita Christi trobem 3 voltes la forma digam i 45 voltes la forma digau; 7 voltes la forma hajam i 99 la forma hajau; 9 voltes la forma pugam i 16 la forma pugau, 8 voltes la forma cregau, 44 la forma vullgau, etc… terminacions totes elles vives i universals en l´area llingüistica valenciana, si be ara prou corrompudes per la "normalitzacio" i l´immersio escolar, que acostuma ya de menuts als chiquets a les formes en e, en lloc de a. Per supost, en Isabel de Villena, ni en ningun dels nostres classics, trobem formes en em o en eu. Son totes d´importacio.

El verp caldre ha segut tradicionalment usat nomes en sentencies negatives, com aixina ho fa Isabel de Villena en totes les ocasions. Fabra i els seus seguidors han convertit el seu us en un verdader abus, fins al punt de que ha desplaçat practicament unes atres formes equivalents i perfectament valides, com convindre, ser precis, ser necessari, fer falta, tant en les negatives, on es del tot correcte, com en les afirmatives on està fora de lloc. Esta mala costum s´ha generalisat tant, per mimetisme, aci en Valencia, que sera molt dificil ya de desarrelar. En temps de Sor Isabel, els llauradors de l´horta eren molt aficionats a l´us d´este verp, que segurament era una de les paraules d´algemia que Bernat Fenollar volia bandejar. Jaume Gaçull els imita en La brama dels llauradors: "...ni cal que us ho faça, ni cal que us ho diga/ ni no hi cal coxi, ni sí hi cal cadira/ ni no us cal capell, ni no us cal coraces / ni no us cal cosir, que està a la revesa / ni no tho cal fer, ni cal que m´ho faces / ni cal caragols, ni cal carabaces/ ni encara llentilles, puix tinc fava fresa".

Estos son alguns dels 14 casos en el Vita Christi: "E no y calrà pus disputar"; "No us cal tembre de presumpcio"; A mi no.m cal planyer de la pena que sofir"; "No li cal sino que conega que es home"; "No us cal cuytar ne fatigar aqueix senyor"; "e no cal pujar a la muntanya"; "Per que no haja pus set, ne-m calga venir a poar".

Tant el verp defendre com defensar son usats per Isabel de Villena. Repassant el vocabulari podem trobar 6 formes de defendre i unes atres 6 de defensar, a parts iguals. Tambe en la Biblia Parva de Pere Pasqual trobem defensar i deffendre. En els Furs trobem: "E qualque hom vulla aquell defendre, sol que Chrestia sia aquell que defendre´l volra, pusqua´l defendre ans que sia condempnat". Este fenomen de dualitat de formes, prou corrent en el valencià classic, com tambe en atres llengües, acaba normalment per decantar-se en l´us universal a favor d´una de les formes. En el català ha segut defensar i en el valencià defendre. Hi ha casos molt curiosos. Les antigues miges calces es convertixen en miges per al catalans y en calces per als valencians.

Respecte als verps derivats de pondre, front als derivats de posar, trobem en Isabel de Villena una preferencia absoluta per dispondre, en 33 formes, i ninguna de disposar. De supondre o suposar no en trobem cap, lo qual no permet establir comparacio. Trobem compondre, compost i composta, pero ninguna forma de composar. Trobem esposta i exponia, i cap forma d´exposar. En canvi, ninguna d´impondre i 14 d´imposar.

La preposicio ab equival en tot al cum llati i al con castellà, i no te ninguna atra significacio. Es la mes usada en eixe sentit dins de la llengua valenciana de tots els temps i la trobem en el Vita Christi 3.557 voltes, si be hauriem de deduir totes les que està inclosa en un text llati en el que te un significat diferent. Digam de pas que amb es una preposicio inventada pel fabrisme barceloni. No es troba en cap text, ni tan sols catala, del segle XIX per amunt.

Molt menys freqüent, pero tan antiga com ab per a este mateix significat, es la plurivalent preposicio en, que ha acabat per suplantar a ab en el llenguage parlat valencià a partir del segle XVIII, pero resulta sorprenent trobar-la ya abundantment en la Biblia Parva de Pere Pasqual (s. XIII). Escolteu atentament este passage: "De totes les potencies les quals son consonants en el foch ¿qual de totes es principalment ficada e conlocada ab lo pobill e ab la cera, com lo ciri es inluminat? Dich-te que aquella potencia qui crema es principalment ficada e conlocada en la cera e en lo pobill que neguna de les altres virtuts del foch". Es dir, que exactament en el mateix context i en les mateixes paraules, una volta es posa ab i l´atra es posa en. Equivalencia total.

En el Vita Christi trobem expressions com estes:"Se volen levar en superbia... E en la mitat embolicà lo Senyor. ...E lo senyal en que conexereu aquest excellent Senyor". En els Furs de Pere Hieroni Taraçona, del segle XVI, trobem expressions com estes: "Estiguen presos en pa i aygua fins que hajen pagat... no sien estretits los carrers en les taules o altres coses... y qui en altra mesura mesurarà.". Podriem seguir inacabablement.

Ya que hem mencionat la preposicio en, anem a vore-la en un atre dels seus usos i significats. Es filologica, historica i gramaticalment indiscutible i evident l´us en valencià de la preposicio en per a la construccio de lloc que signifique ubicacio estàtica o circumscrita o, si es vol, per a la nocio espacial d´interioritat; reservant-se la preposicio a per a indicar lloc d´ubicacio indeterminat, proximitat o contigüitat. I aixina diém: en casa, en el poble, en el Regne, en el mon, per una part, i a la porta de casa, al costat de son pare, a la vora del riu, per un atra. Puix be, no sentiréu a ningu dels locutors de Canal 9 o TVV, usar en ni per equivocacio. Solament en un cas, que a mi em te intrigat, quan diuen precisament "en canal 9" i no "a canal 9".

Eixa sustitucio sistematica de la preposicio en per la preposicio a en esta construccio concreta de lloc respon a un mimetisme que no te justificacio ni sentit de coherencia en la llengua valenciana, la d´ara i la de tots els temps, des dels texts mes antics. Els eixemples que podriem posar, des dels mateixos Furs fins als nostres dies, es contarien no per centenars, sino per milers. Sor Isabel de Villena presenta, a l´igual que tots els grans autors valencians, sense excepcio, numerosos casos d´esta construccio locativa tan comu. Nomes del primer capitul podem citar: "E trobà´l en les aspres muntanyes... grans e altes maravelles sues, que dellibera fer en la terra... carrech del original peccat en sa merce no serà trobat... un excellent carboncle en lo seu cap". ¿Per a qué seguir? Per a fer-nos una idea, encara que molts dels casos no pertoquen a esta construccio, son 5.515 voltes les que apareix la preposicio en en el Vita Christi.

Anem ara a la preposicio a en una atra construccio singular. Seguint el mateix proces evolutiu de les llengües iberorromaniques, el valencià, separant-se cada volta mes de l´influencia llatina, acabà per adoptar definitivament la preposicio a precedint al complement directe personal o personificat. Est us, encara que no generalisat, com he dit, per la proximitat de l´influencia llatina, es troba ya en els primers documents escrits de la llengua valenciana; aixina llegim en els Furs: "Jutgava a si com al altre... a altres no agreujar...noure a aquells crehedors". En el segle XV es ya prou freqüent, encara que seguix predominant l´objecte directe personal sense preposicio. En les versions supostament valencianes dels locutors de la nostra televisio es poden sentir frases com esta: "Avança Fernando i retalla Guardiola". Si no ho veus, no se sap si Fernando alvançant retalla a Guardiola, o si es Guardiola el qui retalla a Fernando que alvança. Algun locutor o redactor, en sa ignorancia, no distinguix l´objecte directe de l´indirecte o del regim que demanen alguns verps, i diu burrades com esta: "Ell no mana ningu... aixo ho ha de preocupar un home com voste".

Entre els casos que hi ha en el Vita Christi, n´elegim uns pocs: "Ajudaven a planyer a son senyor... lo cel ni totes les coses comprendre a ell no poden... e nengu, seguint a vos, no s´aparta de mi”.

En valencià sanc escampada es una expressio consagrada pels classics. Sor Isabel no es una excepcio. En el Vita Christi la forma escampada apareix 16 voltes, i 2 scampada, 17 voltes trobem l´infinitu escampar, i 2 scampar. Unes atres formes d´escampar apareixen 46 voltes, i 5 voltes alguna forma de scampar. Per a sorpresa del llector, podra llegir en un passage vesant i en un atre vesava. Pero pot quedar tranquil, perque el context es: "vesant-li peus e mans; abraçant-lo ab molta amor e dolçor vesava´l stretament". Es dir, es tracta d´un gros error del linotipiste, que escriu besar en v. Ni una sola volta apareix ninguna forma de vesar, en el Vita Christi, per la senzilla rao de que no es una paraula valenciana. Els valencians seguim dient escampar o enramar, quan es tracta del verp castellà derramar. Vejam alguns eixemples en Sor Isabel: "Com lo Senyor fon circumcis e comença a escampar la sua preciosa sanch... En memoria de la sua sanch preciosa, per nosaltres escampada... Que la sanch de Jesus sia cruelment escampada... donant per senyal la sanch que escamparà en aquesta jornada, etc…"

La mania fabrista de fugir i porgar la llengua de castellanismes ha fet a molts oblidar el fet valencià de tindre moltes paraules comuns ab el castellà, usades en tota naturalitat pels nostres classics. No falten aixina comentaristes que senyalen la freqüencia de castellanismes en Sor Isabel de Villena. Eixa critica respon majorment a criteris preconcebuts, propis mes be de certs prejuïns actuals. No son tants els castellanismes de Sor Isabel, ni son tan aliens a la llengua valenciana de tots els temps. Vejam-ne alguns per no dir casi tots: Angustia (41), angusties (23), angustiada (1), animo (51), continuo (1), ensutziada (2), estrado (7), ganado (1), gazofilacio (2), manto (30), modo (14), nodriça (1), novio (3), nunca (5), olvidada (1), real (110), remediar (3), remediara (1), rota (1), thoros (1), throno (2), tremendo (1), triumpho (15), viuda (24), viudes (3).

El det de que no poques d´estes paraules siguen repetida i sistematicament usades sense cap atra paraula alternativa, per Sor Isabel, i per atres classics, aixina com tambe pels actuals valenciaparlants, donen motiu a un fort excepticisme respecte a la seua catalogacio com a castellanismes. De totes maneres els suposts castellanismes resulten ser realment pocs, alguns en desus, com nunca, rota, toros, nodriça, ensutziada, i la majoria perfectament llegitimats per l´us de molts segles. Inclus nos pareix ridicul i coent quan sentim mode, quadre, quilometre, triomf, nuvi, xocolata, campió, formes totes forçades, que donen als qui les usen eixe caracter oficial i amanerat del qui no parla sa llengua natural, sino un producte de laboratori.

Finalment trobem en el Vita Christi una caracteristica molt propia de la llengua valenciana, l´abundancia de diminutius. No es donen solament perque Isabel de Villena es una dona, sino perque el valencià dispon d´eixos diminutius que el fan caracteristic, sobre tot en el llenguage intim i familiar, relatiu especialment als chiquets. Es tan natural esta tendencia, que es donen casos en que el diminutiu es convertix en propi i crea un segon diminutiu. Originalment, del llati nudus, prové nu, diminutiu del qual es nuet, que acaba per significar lo mateix que nu i crea un segon diminutiu: nuetet. Mes notable encara es chic-chiquet-chicotet o chicotiu-chicotiuet o chicotiuiu. Sor Isabel de Villena administra admirablement els diminutius, sense resultar mai embafosa, sempre en el seu lloc i punt oportu: " E posà la sua dolça filleta en lo braç, per que reposas e dormis un poquet... Vos, nebodet molt car, sou fadrinet, chiquet a la vista dels homens... Feu sa merce en un raconet de la casa un llitet".

Aci tenim una llarga mostra de diminutius en el Vita Christi: « Filleta, poquet, pobrellet, porchet, faixadet, cabet, penetes, coveta, bolcadet, drapellets, capçalet, maneta, banquet, somereta, talequeta, personeta, romerets, adormidet, pantaixet, malaltet, çabatetes, suoreta, faldeta, trocet, tornet, granet, baixet, miquetes, goceta ».

CONCLUSIO

Totes estes variants que hem observat en Sor Isabel de Villena, i que afecten no solament al vocabulari, sino a la morfologia de les paraules i a la mateixa sintaxis, no digam a una forma i estil de parlar, venen a confirmar la rao dels qui defenem l´autonomia de la llengua valenciana i la diferenciacio d´esta respecte al català. A banda de la fonetica, son diferencies que es repetixen continuament en el llenguage i que fan irreductible una llengua a l´atra, si no es contrafent i desnaturalisant una de les dos. Si be anem a mirar, totes les llengües romaniques tenen moltissimes coses en comu, perque totes venen d´un mateix tronc, el llati. Son precisament eixes aparentment menudes diferencies les que marquen i separen una llengua d´una atra.

En moltes paraules, una lletra de mes o de manco, o simplement canviada, establix, a banda de la fonetica, la unica diferencia entre varies llengües: Del llati alter, tenim altro en italià, altre en català, autre en frances, atre en valencià, otro en castellà. De tabula, deriva tavola en italià, taula en català i valencià, table en frances i tabla en castellà. Total una lletra ¿Qué diriem de totes estes paraules: honor, gloria, senyor, fama, noticia, comunicar, experiencia, virtuosos, poeta, historial, perpetuar, doctrina, insigne, provincia, noble, cobrar, historia, altar, aquella, rey, etc... etc...? ¿Son castellanes, catalanes o valencianes? Son simplement comuns a les tres llengües. I en podriem traure centenars d´elles. Aixo no mostra que siguen una mateixa llengua, sino que totes deriven del llati. Els detalls, les tendencies, la manera de resoldre certes variacions es lo que fa diferents a les llengües i, conforme passa el temps, cada volta mes. Quan tota una poblacio te consciencia de parlar una mateixa llengua i li posa un nom, es pot dir que ha naixcut una nova llengua. Aixo va passar en el Regne de Valencia fa ya mes de 500 anys, justament quan en tota la Peninsula els llenguages nomenats genericament romanç van començar a tindre en cada regio un nom propi. Els valencians no dubtaren en posar al seu parlar el nom de llengua valenciana, que com a tal han mantingut, escrit i conreat fins als nostres dies. ¿El deixarém que es perga en una suposta "unitat de llengüa catalana" del tot absorbent i anuladora?

Conferencia impartida per D. JOAN COSTA I CATALA, llicenciat en Filosofia i Teologia i, gran estudios de la Lliteratura Valenciana. Salons del Cassino Antic de Castelló, 28 de giner de 2000.